La raó, la ment, és essencialment classificadora. El seu treball primordial és el d'aixecar encasellats i d'anar-hi col·locant les impressions o les sensacions que ens arriben. Sense classificar no podríem anomenar ni -el que és més fonamental- comprendre la realitat, els elements innúmers que componen aquesta. Ni valorar-los. Naturalment, aquest procés del tot necessari ens obliga a simplificar les coses i a fer un us excessiu de les dicotomies: bo/dolent, fort/dèbil, bell/lleig, gros/petit, etc., etc. De fet, tot això és degut en bona part al mateix llenguatge, que tant conforma el nostre pensament. Podríem dir que aquest és el punt de partida de La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997, d'Enric Sòria, que va merèixer el XXV Premi Carles Rahola d'assaig i acaba de publicar Proa. Però si Enric Sòria parteix d'aquesta anàlisi és per a reclamar tot seguit el dret -i la necessitat- de copsar tots els matisos al nostre abast, «per a distingir les imbricacions d'una varietat múltiple de dades, harmonitzada o no, on no hi ha talls absoluts i on les fronteres poden ser difuses». En definitiva, el que és pròpiament la feina de l'intel·lectual: refinar i esmolar les idees o els conceptes. I sempre tenint present que si no podem prescindir de classificar conceptualment i verbalment, tampoc podem deixar de «donar per descomptat que la realitat és un conjunt». D'alguna manera, tot ha d'estar relacionat.
Però si té importància bàsica la reflexió epistemològica en aquest segon dietari d'Enric Sòria (el primer va esser Mentre parlem, 1994, que confés que em va passar per malla), també en té la que no podem deixar de considerar com una reflexió antropològica, en el sentit més radical d'aquest terme. L'autor anota: «La cultura és la natura dels homes, la fabriquem i ens fabrica. La transformem mentre ens transforma». I també: «No sols el sentit, també el gaudi i el dolor dels homes estan inscrits en aquest món que hem construït». Aquest món que és la cultura, que com a conjunt de tota mena de coneixements que ens transmetem d'una generació a l'altra per mitjans no biològics, contribueix decisivament a l'augment de la diversitat. Fins al punt que -aquestes transmissions essent tan diverses- cal òbviament que parlem de cultures en plural i no d'una cultura única. Tot recordant, tanmateix, que «el nostre punt de vista no és el punt de vista (perquè, per definició, no hi ha cap angle de visió que abaste la totalitat). No per això hem de tancar els ulls, ni molt menys, (un punt de vista sempre serà millor que cap)».
Crec que aquest interès per la filosofia i l'antropologia cultural és del tot inusual entre nosaltres. Estam massa acostumats a que els nostres escriptors ens parlin sols de literatura, en aquesta mena de papers. Enric Sòria, que també practica la ironia, anota: «Ens tractàvem amb recel perquè ell creia que els meus papers no eren literatura i jo que els seus no tenien sentit».
Les pàgines dedicades a l'ètica o a la política -a temes insidiosos com els intents de certs intel·lectuals de no sentir-se involucrats en absolut davant els crims comesos pels nazis- són d'allò més pertinent i rellevant. També les observacions que fa respecte a qüestions sociolingüístiques, com quan ens comenta que «sembla que Smetana va aprendre el txec en una presó austríaca, on havia anat a parar per patriota txec» o ens manifesta l'opinió que «quan un aprèn a llegir i redactar de manera solvent (en alguna llengua), pot aplicar aquesta destresa, amb ben poques dificultats, a totes les llengües que conega». És clar que, potser, ens és més fàcil aprendre aquestes tècniques en la llengua maternal. De tota manera, la nostra capacitat d'adaptació lingüística sempre és molt gran. El que passa és que, per a ser efectiva, una adaptaciò d'aquest gènere ha de ser voluntària. Imposicions de llengua, no.
Saludablement, Enric Sòria, no es preocupa gens per si els pensaments que té o les troballes que fa surten del botador pel que respecta al que és considerat políticament o culturalment més correcte. La meva impressió és que més aviat ho celebra, quan aquest no és el cas, perquè és segur que subscriuria l'afirmació de Saint John Perse quan va rebre el Premi Nobel: «És suficient per a un poeta esser la mala consciència del seu temps». En aquest aspecte crida l'atenció el judici que formula sobre la famosa antologia de Josep M. Castellet i Joaquim Molas quan escriu que aquests «imaginaren una història de la poesia catalana que té ben poc a veure amb la real» o quan analitza l'actitud de Salvador Espriu davant l'Establishment cultural. Resulta feridor, en efecte, el paràgraf extret de la primera versió de El doctor Rip que addueix: «Discurs rera discurs, enaltint el patriotisme com si es tractés del cim del sentiment humà. I tothom s'ho creu, sense control de cap mena. Deplorable». L'inconformisme de Josep Pla també és degudament subratllat («Es podria dir que si a voltes és brutal és perquè una persona sensible, en aquest país, acaba que no hi té més remei»). La conclusió d'Enric Sòria és categòrica: «Algunes de les ironies de la literatura catalana són sagnants. Raó de més per a no escamotejar-les. Si no, la sang es podriria».
Però que ningú es pensi que aquesta rebel·lió i empipament contra l'ordre establert va contra els seus predecessors immediats o contra els seus companys de lleva. Ben al contrari, les valoracions positives són constants i del tot generoses i benhumorades. La tradicional malsofridura entre col·legues no apareix per enlloc.
M'és impossible esmentar totes les contribucions i tots els atractius de La lentitud del mar. No puc estar-me de fer-ho respecte a les entrades on comenta les ciutats visitades, en les seves excursions automobilístiques per Alemanya, que fan que el lector li envegi les seves experiències i prengui bona nota mental d'aquelles a les quals creu que convindria que el seguís. Per exemple: Trier, Linz, Coblens, Mains i, sobretot, Tübingen. I tampoc puc omitir la categoria i l'eficàcia de l'autor com a lector. En el dietari es reflexen les seves lectures de Kafka, Lichtenberg, Edgar Morin, Elias Canetti, Ernst Jünger, Thomas Mann, Unamuno, Nietsche, Gadamer, Leopardi, etc. 358 pàgines reblertes de material: valoracions, impressions, càbales, sentiments. Aconsello no perder-se-les.
Bartomeu Fiol, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.