Blair i el model social europeu

El divendres passat Tony Blair assumia la presidencia de la Unió Europea per a sis mesos en el que ben segur serà una nova demostració de la necessitat de reformar aquest sistema rotatiu tan inefectiu. És un sistema que deixa a cada un dels caps de govern europeus el temps just per conèixer una mica els entrebancs majors que obstaculitzen els projectes europeus mentre són a la presidència, abans de llevar-los la batuta i passar-lo al proper desafortunat. Blair, segons el seu estil característic, ha fet coincidir uns quants rols internacionals per a aquests mesos. No només és el president de la UE, sinó que encapçala les reunions del G8 aquests dies, i prepara un nou projecte de pau al pròxim orient. La seva teoria és que com més papers ajuntes i més iniciatives poses en peu, més possibilitats tens que algun acabi a bon port. Però clar, en el cas dels projectes europeus, la paraula acabar potser no és l'apropiada, ja que en sis mesos no s'acaba res. El que Blair ha heretat del sismesí anterior, Jean-Claude Juncker de Luxemburg, inclou el debat sobre si Turquia ha de poder entrar a la UE o no, que arribarà a un clímax aquesta tardor quan el govern d'Ankara ha d'iniciar les negociacions per entrar al bloc. També té damunt la taula el fracàs del pressupost europeu, les converses sobre el qual col·lapsaren fa pocs dies, i que s'han de tornar iniciar com més aviat millor. I també li toca la patata calenta de la constitució europea. Tot i que els sis mesos no li permetran deixar fermat cap d'aquests temes, no es pot permetre deixar-les allà on són. I el que més li preocupa, i allà on tots ens hi jugam més, és amb la darrere, amb la constitució. Per això ha programat un gran debat a finals d'estiu sobre el model social europeu. Deia la setmana passada el que molts a França i Alemanya volien sentir: no es tracta de fer el model social britànic extensiu a tota la UE. Blair va dir que per avançar la UE ha de saber conservar el seu model social actual, però modernitzar-la. Farà bé si sap evadir un debat estèril entre el model social continental i l'angloamericà. Fins i tot podria interessar una bona part de l'esquerra tradicional britànica en el projecte europeu si proposava, per exemple, un consens sobre la protecció laboral i social, seguint algunes de les normes franceses. Blair, tot i que ha renunciat un referèndum sobre la constitució europea en la seva forma actual, té una oportunitat única per interessar els britànics en el projecte europeu.