Sovintegen aquests dies els repassos -i vaja quina mena de repassos!- dels dos primers anys de mandats institucionals, tant a les administracions municipals com a la insular i l'autonòmica d'aquest rodal nostre. En molts casos, més que una anàlisi prudent i ajustada a allò que, ni de bon tros, no ha finalitzat encara, el que semblen voler forçar, en realitat, és una mena d'avançament dels terminis -un veritable judici final implacable. Les desqualificacions absolutes, per als d'un cantó, o els elogis desmesurats i cofois, per als de l'altre, s'han produït amb una indissimulada voluntat de balanç definitiu, sense esperar que transcorrin els altres dos anys que hi manquen abans no tornem a les eleccions. Poca solta hi ha en unes anàlisis que, havent de ser provisionals i transitòries, es comuniquen amb l'acritud -o la gloriola, segons el punt de vista- que mereixeria allò que ja és definitiu i immodificable, i encara!
Però bé, governar amb els ulls clavats en l'opinió pública -de cara a la galeria, s'entén-, i no pas en la tasca política i institucional pròpiament considerada, produeix aquesta mena d'efectes nefands i, en realitat, ridículs sobiranament. No hi podem fer res: són conseqüències de la política travessada pel sedàs mediàtic, que és el que ens domina i ens aclapara. Vull dir, la política exercida en funció del periodisme, però no pas en funció dels deures inherents a la pròpia responsabilitat política. Algú, qualque dia, haurà de destriar quina quantitat ingent d'hòrrida literatura política ens estalviaríem els ciutadans d'haver-la d'escoltar en boca dels nostres representants si aquests haguessin d'actuar sense la seducció febril periodística. El que avui resulta un cafarnaüm enutjós i hiperbòlic -una vèrbola sorollosa i exagerada-, esdevindria dolç rabeig monacal de pietat, de silenci fructífer. Vivim una època en què la política roman colpidorament condicionada pel poder mediàtic. Tenim una política, no de res publica, sinó de mass media. Uns governen de cara a la galeria periodística; i els altres, des de la mateixa galeria periodística, hi fan l'oposició encesa i terrible. I així, és clar, els resultats de les anàlisis que escoltam són de l'exacta mediocritat -és a dir esterilitat- que qualsevol pot constatar aquests dies només d'obrir la premsa o els mitjans audiovisuals. Però, tanmateix, ningú, ni d'un costat ni de l'altre, no és capaç de posar-hi seny a la qüestió. ¿Com és possible que els d'un color ho trobin tot, absolutament tot, espantós, i els altres ho vegin perfecte, d'alabança immoderada? Algú pot creure's, de veritat, que un govern polític pot no haver fet res, res, de bo, o d'encertat? I a l'inrevés: ¿tanta misèria moral habita dins la política que condueix llurs actors a no reconèixer espifiades lamentables?
Ningú no ha produït encara, ni en un ple municipal gran o petit, ni en cap sessió de consell insular en qualsevol de les illes; ni tampoc en el parlament autonòmic, un debat mínimament interessant -buscant el bo d'os- dels dos anys de governació política. Hem escoltat allaus de dicteris i de balanços funests. O bé, ens han atipat de missatges enriolats que viatgen damunt el paper premsa; i de paraulers banaules que esbomben la joia -o l'abominació- dels seus primers dos anys de mandat electoral. Com és perfectament normal, no ens hem de creure cap extrem. Ni la vida pública se'ns esfondra dantescament, ni estem en la beatífica innocència de l'infant de dos anys en què tot és magnífic i positiu. Abraçar una o altra opinió, en el bell mig d'un mandat institucional, és una ximpleria -una collonada, si em permeteu la paraula expressiva i eloqüent, rotunda, que he manllevat del senyor Pla. No ho amaguem: diguem, ras i curt, que ambdós punts de vista són fruits debades de la dèria periodística amb què el polític modern concep la seva funció pública. Per tant, l'esforç herculi que uns i altres despleguen aquests dies per jutjar els dos anys del mandat que corre ha resultat ser, exactament, una collonada d'esforç.
Miquel Àngel Limón Pons, periodista
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.