És clar que viure sense dolor -dolor espiritual i dolor físic- resulta ser una aspiració humana dificilíssima, d'assoliment impossible. I açò no obstant, la humanitat s'hi afanya impertorbable des que l'espècie habita la terra, tot i saber que el dolor és inherent a nosaltres, i que forma part de la nostra condició finita, imperfecta i perible. No és pas que el dolor ens «entri», o que ens envaeixi amb traïdoria, com els bufaruts de vent es colen en una estança esbatanada. No, no: el dolor «som» nosaltres mateixos. El dolor participa del nostre carés consubstancial a la doble naturalesa social i biològica que ens afaiçona. Vull dir que nosaltres «som» el dolor, i es manifesta en cadascuna de les dues dimensions social i biològica de l'home. En la dimensió social, perquè les relacions de persona, tard o d'hora, porten a la decepció, a l'enveja, a la cobdícia, a la traïció..., i és clar, semblants causes desemboquen en un efecte ineluctable: el dolor espiritual, a vegades en forma de tristesa, de pena, de depressió, d'angoixa, i de tantes i tantes patologies de l'ànima. Però hi ha també la nostra naturalesa biològica -la màquina, diríem, sobre la qual va muntada la personalitat- que també es deteriora, poc o molt, prest o tard, i que porta aparellat el misteri terrible del dolor, del patiment físic, concret, punyent, insuportable, crònic o agut.
Davant aquest panorama de la penúria humana més repatània, l'home ha fet poc camí per guarir el dolor espiritual. 'Quina escassa farmacopea per a l'ànima que ha sintetitzat la intel·ligència de l'Homo sapiens! Però, en canvi, s'ha escarrassat de debò, titànicament, per pal·liar el dolor físic. Els metges i la medicina en són l'expressió més contumaç, més fabulosa i gegantina. No actuen, idò, per sanar les malalties -que a la llarga sempre vencen el duel-, sinó per retardar el final ineludible amb les més favorables condicions de benestar. Per mi, els metges han acomplert una funció admirable en la història de la humanitat: aixecar la llosa tremenda de les condemnes bíbliques, gran part d'elles contingudes en la maledicció d'haver de «parir amb dolor». És d'aquest punt que arrenca tot el demés. Tanmateix, ja dic, l'home ha desplegat un progrés insospitat, que omple d'esperança els homes i dones del món dels nostres dies -amb les vergonyoses diferències entre el nord de la sobreabundància i el sud postrat, no ho negarem! Ara bé: els pal·liatius al dolor indefugible han ajudat a dignificar la condició humana de l'espècie. Al contrari que certa moral tradicional, som dels que creuen que l'ésser humà no es dignifica ensenyant-lo a aguantar el dolor, sinó, a l'inrevés: fer-l'en llibert, del patiment.
Tant hem avançat en la lluita per eradicar la idea teològica -i també una mica teleològica de la condició humana última- d'haver d'aguantar-nos davant el dolor -i de tota la seva tètrica gamma infinita-, que l'home ha donat a llum una veritat revolucionària. L'home de finals del segle XX ha difós la teoria renovellada i extraordinària d'una certa nova medicina: adonar-se'n que el dolor no és sols una conseqüència col·lateral de les malalties (per tant, el ròssec que estàvem obligats a haver de suportar en silenci, resignadament i passiva), sinó, més bé, que el dolor és una malaltia en si mateixa. Açò és, que cal abordar-lo i tractar-lo com si fos un constipat, una angina de pit, una dislocació del turmell, unes cataractes o flebitis aguda.
Una cosa és estar malalt i una altra de ben distinta el sofriment. La medicina menorquina té una mà de sant, en aquest camp. És el doctor maonès Jordi Moya Riera, que es va graduar cum laude el 1994. En aquests deu anys ha fet a l'illa coses de primera fila: crear la Unitat del Dolor a l'hospital públic Verge del Toro, fundar una clínica de tractament del dolor amb muntanyes de cartes d'agraïment, ingressar a la International Spinial-injection Society dels Estats Units, on només hi ha un altre espanyol; i ser el creador de l'associació Sine Dolore de caràcter balear, que reuneix malalts amb dolor crònic. Aquesta mateixa setmana, a Maó, el doctor Moya presidirà el primer congrés de les associacions homòlogues que hi ha constituïdes a Espanya. La creuada mèdica del nou mil·lenni ja està plantejada: si no podem evitar d'emmalaltir, fem-ho almanco sine dolore. Potser no hi ha major humanisme en les ciències mèdiques.
Miquel Àngel Limón Pons, periodista
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.