A Barcelona se presentà aquesta setmana el ja famós manifest. Els dels intel·lectuals. En contra dels excessos nacionalistes de Maragall. Fins i tot reclamen la creació d'un altre partit. Per combatre aquests excessos. Tots els signants, o quasi, en l'òrbita més o manco socialista. No el faran, el partit, segur. La reacció nacionalista, i pseudo, els ha titllat de «pijoprogres». Una manera de no concedir al grup cap mena de representativitat social. Curiosa qualificació. Perquè justament des de CiU més d'una veu qualifica el Tripartit justament amb la mateixa expressió. La darrera vegada que s'ha fet ha estat per boca de Joan Oliver, exdirector de la TV3 de Pujol. El qual criticava fort ferm en una recent entrevista que la televisió que per ell havia estat dirigida fos ara de Maragall amb el suport de Carod per «espanyolitzar» Catalunya. Al seu parer això passa perquè el Tripartit és farcit de «progrepijos». Ja dic: curiós. Pareix que tots els «pijo-què-sigui» catalans, que són gairebé la totalitat de les cúpules de tots els partits (com a Balears, com a Múrcia, com pertot), cadascuna adaptada, clar, (pijonacionalistes, pijoconservadors...) llancen la seva pròpia naturalesa com a insult cap a l'adversari. La pintoresca fantasia explicativa dels professionals de les derrotes, allò del complex d'autoodi o l'alienació marxista, tendria molta feina explicativa si assumís el concepte.
Curiositats al marge, el manifest dels intel·lectuals filosocialistes crítics amb Maragall permet teixir una visió interessant del que s'està movent. Perquè ben bé podria no sorgir per casualitat ni aïlladament. En el si del PSOE català hi ha molta gent farta de Maragall. I alguns són importants peces del poder socialista a Barcelona (província i ciutat) que és com dir a Catalunya, a efectes socialistes. El batle de Sabadell, Manuel Bustos, és un dels crítics. El de l'Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, un altre, i aquest, a més, és un dels puntals del partit socialista a la província. Per altre costat, en el si del PSC-PSOE s'ha revitalitzat molt els últims mesos el corrent Agora Socialista, crític amb el pseudonacionalisme maragallià. I, per si no n'hi havia prou, se n'ha creat recentment un altre, de corrent, que es diu Socialistas en Positivo. Sense que consti relació causa-efecte, el cert és que han coincidit en el temps els tres moviments: increment de la crítica per part de personatges forts de l'aparell socialista, reactivació i creació de corrents interns d'igual orientació i, finalment, la part intel·lectual que fa públic el manifest. Casualitats? En política no n'hi sol haver, de casualitats. De fet, ben nerviosos s'han posat alguns dels certament «pijoprogres», «pijoecolonacionalprogres» i «pijonacionalistes» barcelonins que creuen que darrere de tota aquesta marea roja de base s'hi troba, com no, Madrid. En concret, el secretari d'organització del PSOE, José Blanco, el qual estaria dirigint orgànicament la pretesa ofensiva per anorrear Maragall. Fins i tot, sense dir-ho clarament, sospiten que l'home del PSOE català a Madrid, Josep Montilla, està jugant, com a mínim, a dues bandes, i que, al capdavall, està més a prop dels socialistes de base que no dels divins del pijisme.
Vista des de Balears, la deriva del Tripartit arrossegat per un PSC grupuscular que no és entès gens ni mica per un PSOE que li aporta els vots, és d'allò més interessant. Perquè és com llegir un llibre ampliat, molt més ben enquadernat però exacte en la trama de fons del llibret que nosaltres ja llegírem l'anterior legislatura. Una cúpula dirigent del partit majoritari (encapçalada aquí per Francesc Antich i allà per Maragall), que impulsa propaganda pseudonacionalista per captar vots de l'aliat i competidor nacionalista (PSM aquí, ERC allà), el qual, davant de la pressió que sent, intensifica el discurs identitari cada vegada de forma més delirant, fins a límits marcians i ancorant-se més i més a la dreta, acompanyats tots dos d'un comparsa (aquí EU-Verds, allà IC) que poc hi pinta. I tots tres més preocupats amb, i ocupats per, el que diu o fa o podria fer un altre nacionalista (aquí UM, allà CiU) que de satisfer les raonables expectatives que té, i aquí tenia, la part més important de la bossa de vots, clarament d'esquerra (aquí de PSOE, EU i una part del PSM; allà PSOE, IC i una petita part d'ERC), que els permeté asseure's al poder. La història mai no es repeteix, però ben ver és que sovint ho pareix.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.