La rialla dels ases

La història de l'ase d'Artà són tres històries: la de l'ase, la de la dona atacada per l'ase i la de la dona atacada per l'alulea que ha aixecat la primera història. No puc entendre com aquesta història, tan dramàtica per a la persona afectada, s'ha convertit en una banalitat tan grollera. No puc entendre com els mitjans de comunicació han mostrat la pota de tant de masclisme barroer i sòrdid. Però que no ho pugui entendre no significa que no tengui explicació. En té, com tot en aquesta vida, i per la part que n'intuesc, m'estim més fer-me enfora de la gent que s'ha esbutzat de rialles amb el comentari de la feta i de les seves derivacions. Què pugui voler fer una agència de publicitat alemanya amb l'ase en qüestió és una cosa que em cau una mica lluny. Què n'hagi fet un diari alemany (el mateix que encoratjà sense èxit els seus lectors a escriure cartes al rei d'Espanya demanant-li que derogàs l'ecotaxa), tampoc no em lleva la son: són altres veus, altres àmbits. M'incomoda, però, sentir-me tan prop de gent -del gremi periodístic, per començar- que s'han lliurat a la riallota fàcil i estúpida a compte de la persona que va sofrir l'atac. Ho han trobat boníssim. Són persones que viuen entre nosaltres, que viatgen, per exemple, a Suècia -cavallistes, no cavallers- i comparteixen amb els seus col·legues suecs la història fantàstica de l'ase d'Artà, amb la pretensió d'esbossar un missatge subliminal sobre analogies sexuals. Tot de bon rotllo. Camaraderia sana. Oh, és clar, els cavallistes suecs també ompliren Suècia de rialles, i és que hi ha per riure, ja ho crec. La rialla artanenca s'ha ampliat, per ara i que sapiguem, a Alemanya, a Anglaterra, a Suècia, res, una passada. Quasi d'amagat, al final de la crònica es diu que la persona atacada va haver de rebre atenció mèdica per l'atac de tantes rialles. Algú ha parlat, amb molta desimboltura, d'aquest nou «atractiu turístic», al qual no serien insensibles les estrangeres. Era inevitable que s'acabàs dient això. Estava escrit en el llibre de la goraneria que això es diria un dia o l'altre, de la mateixa manera que sempre hi haurà un beneit al convit que crida primer que els altres «!que se besen!». En fi, senyora, si conta pel món com s'ha reaccionat a Mallorca davant de l'episodi en qüestió, no s'estranyi si encara surt un graciós que li ho retreu, «arribarà que no podrem fer una broma». És que, sap?, som graciosos. Més fotut encara: no ho podem evitar.