L'encant de la diversitat

Tot igual. Tots iguals. Un sol color, un sol paisatge, una sola espècie animal irracional, una sola espècie vegetal, una sola música, una sola cara, un sol caràcter, una sola vestimenta, un sol pensament, una sola opinió, un sol partit... Us ho imaginau? Us podeu imaginar un món on no hi hagués diversitat? Hi podríem viure? O ens hi moriríem d'oi? La diversitat, però, sortosament, existeix al món, a l'univers, i ens fa la vida més interessant, més emocionant, més divertida, més encantadora... Ens posa l'al·licient d'incitar-nos a descobrir què hi ha més enllà del que coneixem, sempre segurs que el que trobarem no serà igual... La diversitat hi és pertot dins la naturalesa i ens és oferida com el millor present a què puguem optar. Desgraciadament, però, dins l'espècie humana hi ha individus a qui la diversitat, almanco en segons què, els molesta, els importuna, els destorba, els emprenya... Són, potser, espècimens esguerrats, anomalies de la naturalesa, que de tant en tant s'equivoca; però el mal és que qualcuns d'aquests individus -de fet, massa- arriben a ocupar certs llocs de responsabilitat social i llavor es dediquen en cos i ànima a intentar anul·lar la diversitat allà on més els fa nosa. Hi ha hagut casos extrems, escarrufadors, com els dels nazis, que provaren d'anihilar amb foc tot un poble només perquè no els agradava; i casos més tènues, com els d'aquells que encimenten i asfalten aquí i allà, d'un cap a l'altre, perquè els fa mal d'ulls veure la natura diversa i s'estimen més veure carreteres i urbanitzacions, totes iguals, fetes amb el mateix patró. Entre uns i altres (bé, de vegades coincideixen) hi ha aquells que no poden sofrir la pluralitat (la diversitat implica la pluralitat, és clar) d'idees, de religions, de tradicions, de cultures, de llengües... Hi ha dictadors que només són contraris a la pluralitat d'idees, i en canvi no els preocupen gaire altres pluralitats. D'altres (com el «gloriós» Caudillo) no suporten ni la pluralitat d'idees, ni la de tradicions, ni la de cultures, ni la de religions, ni la de llengües... I hi ha «demòcrates» absolutament contraris a algunes diversitats, com la lingüística (l'estat republicà francès n'és un bon exemple). A casa nostra tenim la mala sort que els individus intolerants amb la diversitat de les llengües, els individus que no veuen aquesta diversitat com una riquesa, sinó com una nosa, han aconseguit ocupar posicions dirigents i en nom d'un suposat «liberalisme» actuen més o manco descaradament en contra d'una determinada llengua que, ves per on, és la pròpia dels naturals del país.