No era això

La història la coneixeu prou bé, dijous passat la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei que vol retre homenatge a les víctimes de la guerra de l'Iraq, una guerra «basada en la presumpció», quan, sempre segons aquesta proposició no le llei, està «provat més enllà de tot dubte raonable que, el març de 2003, Iraq no posseïa, ni estava en condicions de posseir armes de destrucció massiva de cap naturalesa». Com no pot estranyar ningú, aquesta proposició no de llei va tenir el vot en contra del Partit Popular, per més que Londres i Washington ja hagin reculat ferm en la formulació del pretext de què se serviren per enganyar l'opinió pública a l'hora de fer una guerra decidida des de molt abans. El Partit Popular és una pantomima patètica de partit democràtic. Els seus representants encara han de mantenir la sinistra ficció que José María Aznar va convertir en declaració solemne en el Congrés, segons la qual estava provat que l'Iraq disposava d'armes de destrucció massiva. L'obscur oracle de la FAES projecta, cada dia més espesses, les seves ombres sobre la vida política espanyola. És, el seu, un ofici de tenebres. No s'explica massa bé, a l'entendre de servidor, com els socialistes es desgasten mirant de menar el PP a actituds més raonables. Només faran osques i en trauran paparró. No significa res de res, però l'intent dels socialistes perquè els populars s'avenguessin a compartir la proposta en qüestió, m'ha escandalitzat fins al moll dels ossos: la contrapartida que oferien els socialistes als populars es formalitzava en la promesa de renunciar a futures al·lusions al compromís d'Aznar i el seu govern amb la guerra de l'Iraq, que no seria recordada «en el debat polític», com tampoc no es recordarien «les accions i les paraules» de l'expresident. Resultat sabut a priori per tothom llevat del PSOE: el PP es manté al marge de la qüestió. El PSOE queda com un partit que estava disposat a l'oblit d'una guerra que no volem -ni podem- oblidar, és a dir un partit pactista fins a la desvergonya, que en qualsevol moment pot llançar al femer uns sentiments populars que varen moure multituds. Què pensarem ara si un dia els socialistes insereixen en el debat polític paraules i fets d'Aznar respecte de la guerra criminal contra l'Iraq? Simplement, que han convertit una qüestió de dignitat humana en una moneda de canvi en el joc polític, entès en la seva versió més carronyaire. Ho podem repetir, tot això no serveix per res, però servidor no vull que, per part meva, quedi sense dir que aquesta negociació m'ha fet sentir una repugnància infinita. En fi, no era això.