Guillem Frontera

Museus i prioritats

Guillem Frontera19/05/05 0:00

Ahir era dia de portes obertes en els museus, un dia molt apropiat per revisar-ne l'estat i les perspectives. Arran de la inauguració d'Es Baluard, vaig acudir a un escrit de J.F.Ivars, en el qual un dels nostres primers pensadors, que pensa la vida a través de l'art i la cultura en general, feia observar que els nous museus no paralitzen els preexistents, sinó que, segons demostra l'experiència, els revitalitzen -o els poden revitalitzar. El seu raonament, ben apuntalat per algunes experiències notòries, al·legava que el Guggenheim de Bilbao havia obligat a replantejar-se la funció del museu de Belles Arts, que des d'aleshores viu una etapa d'esplendor. De la mateixa manera, el Pompidou revelà la necessitat de repensar el museu d'art modern de la Vila de París, que per cert va ser espoliat perquè el Pompidou pogués explicar millor alguns capítols de la història de l'art contemporani (una part de la qual s'hi explica, per cert, mitjançant obra d'Erró, actualment en Es Baluard). En qualsevol cas, el Museu d'AC de la Vila de París ha pogut recuperar protagonisme cercant una via que no era suficientment atesa pels calendaris anteriors al Pompidou.

Aquestes reaccions en cadena, aquí anàvem, es produeixen en el si d'aquelles comunitats humanes per a les quals els seus museus representen alguna cosa més que un atractiu turístic més o menys adesat -o sense adesar. A què hem d'atribuir el fet que, després d'Es Baluard, els altres museus no s'hagin resituat per encarar un nou rumb, és una pregunta que té una primera resposta sospitosament fàcil i senzillament plausible. La comunitat disposa de recursos econòmics molt limitats i el seu govern no percep la pressió popular perquè els museus siguin dotats de pressuposts dignes. (Per cert, hi ha comunitats diguem-ne deficitàries que es poden permetre uns luxes quant a infraestructures museístiques que aquí no podem ni somiar. La solidaritat es confon sovint amb l'abús, i sempre que es produeix aquesta confusió estratègica nosaltres en sortim atonyinats.) El peix es mossega la cua, els museus no poden replantejar-se per manca de recursos, i el Govern de la comunitat i les altres institucions, pressupostàriament encerclats en una misèrrima indigència, prioritzen altres necessitats, segons la jerarquització a què les han prèviament sotmeses.

Tot plegat no és mal d'entendre. Sospitosament fàcil o senzillament plausible, aquest principi d'explicació només té un avantatge: és aplicable a la majoria de qüestions que no estan relacionades amb les grans obres públiques, amb les quals se sap que el PP té una fixació espectacular. En qualsevol cas, tendria sentit encarregar a un grup d'experts, preferiblement de fora, una radiografia dels nostres museus, perquè el conjunt d'aquests museus i dels centres culturals públics, tant pel que fa a l'exposició de l'obra en permanència com a les exposicions temporals, presenta unes incoherències i uns desdoblaments que sovint expressen l'ús incorrecte d'uns pressuposts solemnement esquifits. Bé, o sia, res de nou.