Quan el teu equip és a punt de tocar la glòria del triomf i tot l'esforç agònic que has anat fent al llarg de la temporada sembla que donarà fruits, és el moment de demanar-te quins fruits són aquests, quina textura i sabor tenen al tast, que, com els nispros, et deixen un regust de cosa aspra per poc que a la polpa t'hi hagis deixat un tros de pell. En aquesta primavera del 2005, Joan Margarit recorda que «la vida és feta de metalls innobles / que ja han perdut la seva lluïssor. / Però cap no envelleix / de forma més indigna que els trofeus», i que «l'home ho va escampant tot al seu voltant». Una veritat com un temple -ai las!-, que les victòries duren poc i que la glòria és vana. Heu vist aquella plata vella i grisa dels trofeus guanyats d'estona? Tenen, és ver, un mal envellir dins les vitrines.
Però, si per desventura nostra, ens ha tocat el fat dels perdedors, la cosa encara esdevé més problemàtica, car ja no ens queda ni el consol del moment viscut amb plenitud i eufòria. Aleshores, per als perdedors només queda la poesia per subsistir, per continuar existint, per compensar les pèrdues. La poesia, que dóna vida a la llengua i la fa progressar, i que permet a l'home reconèixer-se en la seva existència. Mahmud Darwix, el gran poeta palestí de qui hi n'he pescat la reflexió, es declara perdedor de tot, com a ciutadà i com a ésser humà en la seva condició històrica concreta. I en compensació de tot el que ha perdut, es dedica a construir l'existència pròpia, la seva pàtria i la seva llar. Aquí podríem aplicar el títol del darrer poemari de J. Margarit, el poeta arquitecte: Càlcul d'estructures. Aquestes construccions, els poetes les calculen des de dins de la llengua. No debades la llengua és expressió d'identitat humana en sentit ample i nacional també. On hi ha llengua hi ha història, va dir Heidegger.
Aquest cap de setmana, l'OCB convoca per onzena vegada la Diada per la llengua i l'autogovern. Ens demana que facem sentir la nostra veu per un ensenyament de qualitat i en català; per una cultura oberta, integradora i universal; per la convivència i la interculturalitat, i per uns mitjans de comunicació, democràtics, plurals i en català. Vet aquí quatre coses importantíssimes en la tasca de construir la nostra nació. No ens resignem a desaparèixer, ni que sigui per frustrar l'èxit dels estrategues genocides, que ens voldrien anorreats i, per paga, contents de ja no ser.
La nostra és la llengua catalana, però una llengua no solament és una terra, sinó que remet a conceptes com la justícia, la llibertat, la independència, la consciència de pluralitat i de convivència. És això el que defensa el palestí Darwix i el que em plauria que defensàssim aquí també nosaltres, que vivim, com els palestins, en una terra marcada per la pluralitat cultural i històrica. Nosaltres, als Països Catalans, no hem fet de la negació dels altres cap element d'identitat. No tothom pot dir el mateix en aquest Estat que per temps fou presó de pobles. (I anau a saber si no n'és encara...!) No ho pot dir -i ho diu!- M. Rajoy quan en el debat d'ahir en passada ha acusat el govern de Rodríguez Zapatero d'haver esborrat la Història d'Espanya per donar-ne la lectura imposada per ERC i els socis del tripartit que governa a Catalunya. No ho pot dir perquè, precisament, els grans manipuladors d'història han estat durant moltes dècades els senyors de la dreta, aprofitant l'autoritarisme. Són els integristes enemics de la poesia..., els imbuïts de creences úniques sobre la veritat i el bé, sigui quin sigui el seu caràcter (religiós, polític o moral). Contra la mentalitat d'aquests individus, prou que ens va advertir Alexis de Tocqueville fa més d'un segle i mig: «Són les concepcions simples les que se solen instal·lar en la ment de la gent. Una idea falsa, però clara i precisa, sempre té més poder en el món que una de veritable però complexa».
Nosaltres, en aquesta terra de perdedors que hem estat tantes vegades, hem sentit la sentència espriuana que els pobles mai no podrem ser si no som lliures. L'hem sentida, però mesellament no n'hem apresa la lliçó.
Aquest i no altre és el tema que es troba a l'arrel de les democràcies. Un tema que ens duu a parlar de la seguretat, perquè «ser lliure no consisteix solament a estar fora de perill de la coerció basada en la força -de l'Estat, de la societat o dels altres individus-, sinó estar també fora de perill de les situacions de dependència objectiva, de caràcter econòmic, polític o cultural» (F. Requejo, Pluralisme i autogovern al món, 2005).
Algú podrà honestament afirmar que els pobles insulars i els Països Catalans -o, si voleu, els que ens manifestam al món en llengua catalana- hem superat les nostres actuals «dependències objectives»? Amb sinceritat crec que ningú. O és que ja disposam del poder necessari per incidir positivament en els nostres sectors productius? Que tenim potser els recursos suficients -d'entre la totalitat del que genera l'esforç productiu d'aquestes Illes-, per determinar on cal invertir i assegurar un desenvolupament en veritat sostenible? O és que el grau actual d'autogovern ens permet prendre opcions sobre els nostres propis recursos? Podem, doncs, realment decidir amb qui, com i quan volem ser solidaris? Podrem algun dia adoptar decisions pròpies (preses des d'aquí, autònomament, és clar) sobre tot el que ens afecta?
Si no hem de ser capaços de respondre afirmativament aquestes preguntes, quin sentit tindrà un Estatut nou per a les Illes Balears? Tanmateix es veu que per a les forces polítiques majoritàries a les Balears és com si l'assumpte no fos de la seva incumbència, mentre que el govern de Matas-Estaràs es limita a dir que demanaran el mateix que hagin aconseguit altres CC.AA. Bé, ho diuen més clar: exigiran el mateix que Catalunya? Ah, sí? Demanarien tal volta el mateix grau de sobirania fiscal? Que el català tingués aquí els mateixos drets i deures que a Catalunya, o el mateix estatus jurídic de què gaudeix el castellà entre nosaltres?
Els plantejaments seriosos, i per açò més respectables, s'han de fer des d'una anàlisi de la realitat més rigorosa que no la infantilista «igual que ell jo també».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.