Persones i aviram

En primavera, la sang bull en les venes de tot aquest l'aviram. Durant la passejada d'avui, he pogut seguir amb la mirada la persecució de què ha estat objecte una ànnera per part de l'annerot que la volia muntar (al final ho ha aconseguit, després d'una lluita amb episodis molt violents). Un poc més amunt, tot era tendresa en el festeig d'una parella de tórtores. Feien enveja, de silvestre i net que pareix el seu amor. Els paons mascles s'exhibeixen davant les femelles, demostrant les seves capacitats estètiques. El cigne negre mascle enrevolta la femella, incansable en els seus intents de rompre la seva timidesa. Tots els animals de ploma segueixen unes pautes més o manco diferenciades, però generalment idèntiques en una cosa: els mascles no tenen més solució per a la satisfacció dels instints que guanyar-se el favor de les femelles, a les bones o a les males. De femelles n'hi ha que els fan patir molt els seus pretendents. D'altres són més assequibles. Però totes exigeixen el tribut de la conquesta i l'homenatge als seus atractius. Sempre ha estat així. Ja sé que hi ha animals que funcionen d'una altra manera, però els de per aquí tenen un comportament que respon al model que aquests dies de primavera es posa de manifest entre les parelles d'animals de ploma.

No voldria que ningú interpretàs que vull traçar uns paral·lelismes entre els comportaments d'animals de ploma i els de les persones. Però puc dir que els animals mantenen les mateixes pautes de quan jo era petit, mentre que, en qüestió de festeig, el comportament humà en la nostra illa ha canviat molt. Sempre hi ha hagut al·lotes que han pres la iniciativa en les relacions amoroses, però això no era molt freqüent. Estava mal vist i tot.

Crec que els anys seixantes, amb l'afluència del turisme, les coses començaren a canviar. Moltes d'estrangeres no tenien inconvenient a manifestar les seves ganes de flirtejar amb els mascles illencs, la virilitat dels quals va arribar a ser famosa en tot el món. Es va dir que hi havia una agència de viatges sueca que garantia a les seves clientes l'experiència de la voluptuositat i la vehemència dels «majorquins lovers» o picadors. Amb el temps, l'exemple d'aquelles estrangeres desinhibides va ser seguit per un nombre cada vegada més alt d'al·lotes illenques, que després de segles de submissió, començaven a deixar enrere la beateria i la seva forçada timidesa. S'ha arribat a un punt, en què l'exhibició d'encants prèvia al festeig es nota més, crec, en les al·lotes que en els joves. Pel carrer es poden veure moltes escenes que ho confirmen. La majoria d'al·lotes d'ara demostren una gran iniciativa, per ventura tanta o més que els al·lots, i no semblen gens cohibides a l'hora d'exhibir uns encants i d'insinuar-ne uns altres.

Com a home ja ben madur, supòs que hauria de reaccionar amb ira davant un canvi de costums que m'hauria de semblar escandalós. Si voleu que vos digui la veritat, el que sent és enveja, i m'estim més manifestar-ho clarament que no donar-li sortida esqueixant camises i americanes i intentant donar lliçons de moral. Que ho disfruti qui pugui i cadascú a la seva manera, persones i aviram.

Pere A. Serra Bauzà, president-editor del Grup Serra