La fi de l'orgull racial

La conquesta de Berlín, ara fa seixanta anys, continua obsessionant les actuals generacions. Per què aquella matança inúti quan la guerra estava pràcticament acabada? Com se sap, va ser l'Exèrcit Roig l'elegit per conquerir la capital d'Alemanya a sang i foc. Mentrestant, els aliats, que avançaven des de l'Oest, esperaren pacientment que els soviètics acabassin la feina. I Stalin, en comptes de només envoltar Berlín i retre-la per la força dels fets consumats, ordenà a les seves divisions d'elit l'atac frontal i directe després d'assegurar-se que ningú no pogués fugir. En aquells moments, en plena Gran Guerra Pàtria, el partit comunista tenia una importància només relativa entre les forces russes. Les purgues dels anys trenta i els desastres patits davant la Wermatcht el 1941 havien disminuït molt la influència directa comunista dins la Kresnaia Army. De fet just abans de l'ofensiva final, a les voreres del riu Oder, Stalin començà una campanya d'afiliacions al partit entre els soldats més destacats perquè ja ideava l'Europa de l'Est del futur i necessitava quatres per refer el seu malmès Estat. Però les forces que conqueriren Berlín tenien per regla general una preparació política mínima (un fet estrany en un exèrcit comunista, amb comissaris polítics a cada batalló seguint el model inventat per Napoleó més d'un segle abans) i anaven al combat amb una set de revenja com poques vegades s'ha conegut en la història. No debades, els hitlerians havien matat en els anys anteriors vint-i-tres milions de soviètics, sovint amb una brutalitat terrible.