Els llibres

TW
0

Cada vegada que deixo passejar la mirada pels prestatges d'una llibreria i n'escullo un, entre tants i tants, tinc la certesa que acabo de fer un amic. A posta, quan la persona que m'atén inicia el gest de posar-lo en una bossa perquè el pugui portar amb més comoditat, m'hi oposo terminantment. Un llibre no és un objecte inanimat. De manera que s'ha de portar a la mà o sota un braç, per tal de familiaritzar-nos o d'acostumar-nos al seu contacte. Pell amb pell. Aquesta relació cordial que estableixo amb els llibres que acabo d'adquirir, ja no es refredarà mai. Perdurarà sempre. Sé que en els prestatges de casa no hi ha, alineats, fulls de paper escrits, sinó idees, sentiments, històries. Vida, en definitiva. Els llibres que hem llegit, influeixen en el nostre pensament de manera indeleble. A més a més, no ens permeten envellir. Qui llegeix, dialoga. I el diàleg ens fa persones. No som partidari de deixar-ne, de llibres, perquè la seva llunyania de l'espai que els és propi ens empobreix. En canvi m'agrada regalar-ne, ja que vull creure que tothom estableix, amb ells, una complicitat semblant a la meva. Entre els llibres que he acumulat dia rere dia, únicament em falten els primers, els de l'època escolar. Vaig ésser un estudiant pèssim, i suposo que en arribar el mes de juny els estripava tots, els llibres; això, si no els havia perdut a mitjan de curs. Les vegades que me n'he penedit! Si fa no fa, sento la seva absència com la dels difunts que he estimat. A posta veig amb preocupació, la possibilitat que, d'aquí uns anys, els escolars no estudiïn amb llibres propis, sinó amb llibres de lloguer, provinents del fons del col·legi. La iniciativa ha estat considerada (i ho és) socialitzant. Però, els que la defensen de bona fe, han pensat que encara farem més superficial la relació entre l'alumne i el llibre? Han tingut en compte que per a molts d'escolars, els únics llibres que entren (i entraran) a casa seva, són precisament aquests, els que compren per obligació? Per tal d'estalviar la despesa als pares, fem desaparèixer el vincle afectiu entre llibre i persona, aquesta és la realitat. Em sap greu, propiciem una catàstrofe. Si no pot adquirir-los la família, els llibres, que els pagui l'Administració. Som una societat rica, tot i que sabem de l'existència de bosses de pobresa monumentals. Però els diners corren a dojo. Per entendre'ns, no hi ha camp de futbol, per modests que siguin els equips que hi juguen, que no disposi de gespa artificial. I és impensable que un jove esportista amateur empri l'equipatge d'un company per a practicar qualsevol esport. Hi ha diners, per tant, perquè criatures de set anys juguin equipats com els professionals. Aleshores, com és possible que no n'hi hagi per als llibres? Insisteixo. Si l'escolar no disposa d'una petita biblioteca, allunyem definitivament el llibre de la llar, de la família. Fet i fet, la gent ja s'ha acostumat a prescindir-ne, dels llibres. Aquesta percepció se'm fa més evident amb motiu de la polèmica que s'ha generat entorn dels habitatges de trenta metres. L'opinió pública s'ha alarmat. Ens volen engabiar, ha estat el lament col·lectiu. Ensems s'han manifestat en contra del projecte, els joves, els pares dels joves, les associacions de veïns, els arquitectes, els interioristes, els psicòlegs, els sindicats i Acebes. Tothom ha dit la seva. Ningú, però, no ha dit que aquesta mena de capses de misto són inhabitables, perquè en trenta metres no hi ha espai per als llibres.

Llorenç Capellà, escriptor