Kitsch

El pensament tou ens regala poderoses imatges a mig camí entre la realitat, el deliri i la doctrina, que ben mesclades -«shaken, not stirred», com agrada el dry martini a James Bond- ens submergeixen en un realisme autoritarista gairebé sense adonar-nos-en i amb escasses possibilitats de discrepància. L'orgia de despropòsits que vivim ha tingut dos moments d'un clímax líquid, no insalvables, però sí difícils de superar. El primer, ha estat una pol·lució curta, però intensa: «Tras la masacre», el vídeo de la FAES, que sintetiza la psiquedèlica cosmovisió d'Aznar. En la presentació del clip, no podia faltar-hi la crema de l'staff de Vaques Sense Picarol, S.R. (Societat Revisionista), com Jon Jauristi o l'extrotskista Gabriel Albiac (on era l'exgrapo Pío Moa?). El segon, ha estat més llarg i còsmicament molt més intens: la mort de Joan Pau II «el Gran». I la posterior setmana en què hem pogut veure que l'asexualitat tàntrica de l'església catòlica és multiorgàsmica i com l'univers: finita, però il·limitada. He de reconèixer que després del tip de les primeres vint-i-quatre hores, quan el meu agnosticisme es va elevar a la categoria de vòmit, la cosa va millorar. De la literatura 'post mortem' que he abastat a llegir aquests dies de buidor espiritual -tanta sort que Maragall va compensar el terrible 'horror vacui' anunciant que es presentarà a la reelecció- em qued amb les paraules del filòsof francès Michel Guérin, entrevistat al diari Liberation: «On nage dans le kitsch, dans le 'people'. Anxiété et idolâtrie kitsch sont l'envers et l'endroit d'une même chose. C'est le signe de la postchrétienté, ou de la postmodernité de l'Eglise»... I la cosa no afluixa: Carles i Camilla, Rainier, Ernest de Heineken... O és de Hannover?