31/03/05 0:00
TW
0

Encara ara, quan pas per s'Hort del Rei, a l'altura d'on es troba la Nancy de Calder, davant per davant un ficus poderós amb les arrels sortides com els dits d'un gegant, torn a pensar en el desconcertant Llorenç Villalonga. Exactament en aquell punt es trobava la terrassa del cafè Riskal, construcció racionalista que procedia d'un cafè Alhambra modernista, i em plau evocar que, tot just entrant per una porta giratòria amb vidres, a l'esquerra hi havia la taula de marbre que sempre ocupava el novel·lista. S'asseia en el sofà i es passava hores, quan estava tot sol, mirant el ficus impressionant i monstruós. Quan arribaven contertulians, comentava qualsevol fotesa que havia llegit en eBaleares del dia, o de qualsevol dia anterior. No les notícies d'alt voltatge -eren temps de Guerra Freda- o qualsevol rumor de la lluita antifranquista, sinó gasetilles de l'estil d'un clochard que a París ensopegà amb un objecte i resultà esser una maleta plena de bitllets de banc, o que a Roma algú volgué emular Anita Eckberg llançant-se vestit a altes hores nocturnes dins la Fontana di Trevi. I altres vegades, quan no hi havia contertulians, em plantejava problemes de dualitats enfrontades. La primera fou quan em digué que la Duquessa de Toscana, mare de l'Arxiduc Lluís Salvador, acostumava a passejar amb carrossa -no sé ben bé si era per Viena o per Venècia-, i lacai al davant amb fuet, per enretirar la gent mentre el vehicle passava. Amb el benentès -subratllava- que la intenció de la senyora era evitar que els cavalls o les rodes atropellassin la bona gent que anava a peu. Després de pintar-me el quadre, em preguntava, amb fingida innocència: «Tu què t'estimes més, que t'atropelli una carrossa o que t'enretirin amb un fuet?» Jo era un adolescent ben allunyat del seu món, i no em feia gràcia la paradoxa de la duquessa, per això record que vaig rebotar la pilota: «I vostè, què triaria?» «Confés que el fuet no m'agrada gens -va dir ell-, i tampoc no em donaria gust que les rodes m'esclafassin. I si la solució fos anar dins la carrossa, amb la duquessa?» Evidentment, el problema així quedava resolt.

-Si més no dins la sevícia feudal que el duia venut -m'interpel·la n'Aquil·les, que té els mateixos anys que jo, aleshores, i la mateixa manca de sentit de l'humor.

-Idò encara me'n va plantejar d'altres, de problemes morals, que eren més difícils de resoldre.

-Com és ara?

-Un altre dia observava, mentre se li disparava la cella dreta i aixecava un poc l'espatlla esquerra, en un gest maldestre, malgirbat i desmanyotat, que en ell resultava graciós, que a Mallorca no pots fer un etxem sense que se n'adonin fins i tot les monges de clausura que, del convent estant, exclamen: «Jesuset!».

-Tenia raó, edoctor Villalonga. Palma era, i encara és, un conjunt de gent que, en no tenir vida pròpia, els cal viure la dels altres. Amb controls exhaustius.

-Mals d'emprendre, certa, certa. Però després observava que, a Nova York, caus mort enmig del carrer i la gent continua el seu camí, sense posar-hi esment, despietats.

-I, com és clar, et preguntava: «tu què t'estimes més?».

-Sí. I jo li vaig dir que ni una cosa ni l'altra, sinó l'illa de la Bounty o Tahití.

-O Madagascar amb els malgaixos.

-També, però has de pensar que, aleshores, jo anava més calent que el gall de la Passió.

-I no sabies què era la Viagra. Ja t'he entès bé, ja, no et pensis.