Si començ amb una pregunta: -Com li convé a una persona comportar-se davant el govern americà d'avui?, no pensin que estic en l'òrbita d'un antiamericanisme maniàtic. Comprenc que els costi de creure, però aquesta pregunta i la resposta, que tot d'una transcric, són d'un ciutadà nord-americà, que estimava, i no poc, el seu gran país. Deia Henry David Thoreau (Massachusetts, 1817-1862): - Li responc que no es pot, sense caure en desgràcia, identificar-s'hi. Jo no puc, ni per un moment, reconèixer una organització política que, com a govern meu, és també govern d'esclaus. Tothom reconeix el dret a la rebel·lia; és a dir, el dret a negar-se a obeir i posar resistència al govern quan aquest és tirànic o d'una ineficiència major i insuportable. El pamflet que amb el nom de "Desobediència civil" es pot trobar a les obres completes d'aquest pensador (Journal, 1909) ha estat la font on han begut, d'ençà que Lleó Tolstoi el va reinvindicar a començaments del segle passat, personalitats de relleu mundial en la defensa dels drets civils i la llibertat de les nacions, associada a la pràctica de la no-violència. Així el mateix Mohandas K. Gandhi, Lanza del Vasto i multitud de pacifistes, objectors de consciència, resistents a la globalització de la misèria i als nous esclavatges, anticolonialistes i altermundialistes, com ara se'n diuen; els cristians que volen seguir l'Evangeli també s'hi han pogut sentir reconeguts en alguns textos de Thoreau. Per a tot ells, no cal dubtar de qüestionar el dret i la llei, si aquests no respecten els valors humans, com el dret a la vida i a viure dignament. Hi ha paràgrafs sencers de "Civil Disobedience" que, malauradament, continuen tenint vigència si els llegim amb ulls d'actualitat. Els que dedica a analitzar l'actitud del govern que fa la guerra a Mèxic (anys 50 del s. XIX), com després seria al Vietnam (anys 60 del s. XX) o a l'Iraq (principis del XXI), i la dels ciutadans davant aquesta, car hi ha molts individus «que serveixen l'Estat, no com a homes, sinó com a màquines, amb els seus cossos». No obren lliurement, segons un judici moral, ni pensen amb criteri propi; actuen igual que els cavalls o els cans i, per regla general, són considerats «bons ciutadans».
És mala d'acceptar, per a un país que conserva fresca la memòria de l'atemptat de les Torres Bessones, una reflexió punyent com aquella que diu: -«Si injustament he pres per la força una fusta salvavides a qualcú que s'està ofegant, he de tornar-la-hi encara que llavors sigui jo qui m'ofegui. Perquè aquell qui salva la vida d'aquesta forma, la perdrà. El nostre poble ha de deixar de tenir esclaus, ha de deixar d'esclavitzar i de fer la guerra a Mèxic, encara que li costi la seva pròpia vida com a poble". Entenent en clau moderna aquestes paraules, és clar que censuren el fet d'esclavitzar, de sotmetre la llibertat de molta gent a la lliure voluntat d'una classe que n'exerceix el domini. Per explotar llurs matèries primeres, per disposar de llurs recursos i de llurs territoris. I, textualment, diu més encara: «...Quan una sisena part de la població d'una nació que ha adoptat com a principi propi esdevenir refugi de la llibertat està esclavitzada (i condemnar-se a viure sota el llindar de la pobresa és una forma moderna d'esclavitud!), i quan tot un país està injustament subjugat i conquerit per un exèrcit estranger i subjecte a una llei militar, no crec que sigui massa prest perquè les persones honestes es rebel·lin i facin una revolta. Allò que fa més urgent aquesta obligació és que el país així dominat no és el nostre i l'únic que de propi hi tenim és l'exèrcit invasor".
Proposant la generalització, la dissidència i el desacord, esdevinguts resistència, les doctrines del solitari del boscs de Walden es practicaren, per exemple, en temps de la guerra del Vietnam, una agressió mai no declarada. (Si més no, com la guerra d'Iraq, iniciada contra totes les Resolucions de les Nacions Unides i a partir de la gran fal·làcia de les armes de destrucció massiva). La no-violència no significava, però, passivitat, ans al contrari, ni la desobediència suposava una infracció civil a uns decrets sense moral que la llei havia establert.
«La resistència passiva / no sabem si servirà;/ però si és col·lectiva, / ja està bé per començar» -cantaven els vilatans en el gospelsong d'El retaule del flautista. Estan actualment vigents aquestes formes de lluita? Sí, certament. Però tenen un cost molt gros en sacrificis i exigeixen una fermíssima consciència per part dels qui les fan servir. M'arriba un correu electrònic informant sobre el cas de cinc activistes de Greenpeace, que van ser detinguts el 14 de març de 2003 després de manifestar-se pacíficament contra la guerra d'Iraq. El 10 de maig que ve tindrà lloc a Cadis la vista oral contra ells, els quals s'acusa de desobediència civil i resistència greu i per això mateix el Ministeri Fiscal sol·licita en total dotze anys de presó. L'acció de Greenpeace, realitzada en el marc de les mobilitzacions ciutadanes massives que van tenir lloc arreu de tot el món contra la guerra, va succeir davant la boca de la base militar de Rota, on llavors hi havia intensos preparatius per a la invasió d'Iraq. La protesta va acabar quan una embarcació de la Guàrdia Civil va fer abordatge al Rainbow Warrior i va detenir el capità i quatre tripulants. Segons manifesta el Director Executiu de l'organització ecologista, Juan López de Uralde . La protesta del Rainbow Warrior va ser pacífica, com totes aquelles que realitza Greenpeace, i els delictes imputats no responen a la realitat: -«Només podem explicar-nos aquestes acusacions desproporcionades pel clima de restriccions a la llibertat d'expressió dels mesos previs a la guerra d'Iraq». D'acord amb el gospel de l'obra de teatre de Jordi Teixidor, «per més coses que ens expliquin / sabem que tenim raó / i ja cal que s'espavilin / a trobar una solució». I ens n'han explicades tantes, de coses... falses!, tantes mentides...! Ara Greenpeace demana a tothom que mostri el seu rebuig a allò que podria esdevenir una greu limitació més dels drets fonamentals. Signem-ho. La cançó continua: «No ens anirem d'aquí, no ens n'anirem / fins que ens treguin per la força, fins que ens treguin. / El que cal és resistir./ Vine i seu al costat nostre...» Doncs, açò.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.