El despertar de la natura convida a tocar terra, igual que el sol envita el ciutadà al passeig. El corral i el jardí són com una crida ancestral de la memòria que convoquen tots els sentits. Som de terra i terrejam. Encara que sia marginalment i per les bardisses de l'asfalt i el ciment. I els espàrecs ens avisen que rebenta la primavera. Més encara que les frases publicitàries o les ofertes d'eines de jardineria, encara que el temps per a la terra sia quasi d'entretenguda jardineria més que de subvencionat pagès. Els cactus cremats i els hibiscus desfullats delaten la neu caiguda aquest hivern tant com els brots tendres dels rosers o l'anyada exhuberant de violetes. I el brunzit dels borinos, vespes i abelles a les flors de les faveres i els pèsols no espaordeixen sinó a aquells que no s'entemen de la feinada que fan fer a les flors. Són com la curolla que t'empeny a dur a bon port alguna cosa. A la terra, com a l'enteniment, tot hi troba vida. Fins i tot, les restes de la informàtica en forma de CD usats que s'utilitzen d'espantaocells als cirerers i pruneres que ja despunten els ulls.
La calentor primaveral que provoca tants de canvis a la natura també afecta els humans. N'hi ha prou mirant els més joves o parlar-ne amb els psiquiatres. És evident que els desequilibris s'accentuen tant com els entusiasmes. I hi ha qui anuncia una primavera política encesa de colors (no sé què serà després de la florida socialista de l'any passat!). Enguany ja han brostat els nostàlgics, aquells pels quals la memòria és un jardí d'obac, ombrívol i humit, d'estàtues mudes i fullaraca, i als qui posar la cara al sol els sembla una heroïcitat. També s'han registrat canvis, encara que no els prevists, al front de l'església espanyola. Aquesta església que es diu sentir perseguida i que no fa tants d'anys repartia bitllets de les panades als feligresos per apuntar els que no passaven pel confessionari en els dies de llet formatjada i els brossats per als robiols. I aquest assolellat cap de setmana del Ram, molta de gent, més contenta que un «pasco» ha fet net de mala herba el jardí, igual que molts de creients expiaran els seus pecats en fila processional, amb nocturnitat i a cara tapada.
I hi ha molts de polítics, de cucua. Després de repetir tantes vegades que l'economia és la cosa important i que l'estat és l'entrebanc a la felicitat, la idea s'ha espargit com la llavor als cors i al cervell de la gent: posat que l'eficiència és el valor suprem, quan les coses no van com toquen, sempre asssenyala al govern. S'apunta amb el dit el corrupte -un polític, quasi sempre-, però ningú se'n recorda del corruptor -qui hi posa els diners-, sense el qual no hi hauria corrupció possible. Amb aquestes, idò, la submissió s'expia amb la complicitat de la processó i la casa santa. En el jardí de la pasqua florida tornarem perdre les mateixes manades pels mateixos rostolls. I és que les raons morals i l'interès polític fa molt de temps que només tenen en comú coses com la presidència civil de les processons religioses i l'anyell pasqual, aquest xotet de cordeta per oferir en sacrifici i reprendre de forma simbòlica les actituds més salvatges de sarcofàgia i canibalisme.
l l l
I bé? Avui Pere Rotger parla de la seva assessora dimitida, Blanca Iglesias, per presumpta falsificació de document oficial. Ja veurem quin paper pren en aquesta processó: si el de Pilats o el de Barrabàs. Segur que a ella li encantaria el de Verònica i a Inca ja hi ha no sé quants de Joseps d'Erimatea preparats per si de cas el batle pren el camí del calvari. Els seus apòstols mediàtics s'han retirat per ara de l'hort de Getsemaní.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.