La plàstica de Maicas

TW
0

La personalitat literària de Lluís Maicas s'ha anat afermant al llarg d'un treball constant que ha donat fruits indiscutibles. Té una vasta obra poètica, que cal llegir en l'antologia Registre fòssi (2001), on ha deixat constància d'una veu personal, aliena a qualsevol mena d'ortodòxia i prou madura. Al mateix temps, m'interessa el seu treball de dietarista, domini en el qual ha publicat un primer volum de gran agudesa. Amb anotacions que saunyen sentit comú embolcallat en una prosa esplèndida, des d'una talaia independent i lliure, que donen verosimilitud i credibilitat a les seves opinions, guiades per la voluntat de posar ordre dins panorames per moments més i més confusos. El seu Quadern de viatge (2003), reunia un primer bloc de notes publicades en aquest diari i crec que té en premsa un segon volum. Maicas procedeix, culturalment, d'aquell món agitat dels anys setanta, quan al llarg d'una dècada Mallorca es convulsionà per acabar enterrant, amb l'acció conjunta d'escriptors i artistes plàstics, l'estètica del taxidermista i els vells llasts d'un conservadorisme que havia durat massa anys. En la seva projecció polièdrica, d'estímuls plurals, ha catalogat l'evolució d'aquells anys setanta i n'ha valorat la repercussió a Dossier de la Nova Plàstica a Mallorca (1980), text bàsic per a qui vulgui acostar-se a les avantguardes illenques que imprimiren un gir radical a les nostres concepcions artístiques. I encara cal anotar que Maicas s'ha mogut en els dominis del poema visual i del poema objecte, continuador d'un cert mestratge de Joan Brossa, però ha arribat a assolir, per aquest camí, una expressió personal amb resultats altament satisfactoris. Serveixi com exemple la seva exposició El ventre de les marees, a la Galeria «Maneu», on el procés d'unir el món de la paraula amb el món de la mirada l'ha portat ja a elaborar amb les mans una mena d'objectes que s'acosten molt a l'escultura. Com a espectador de la seva mostra, confés que em vaig sentir acompanyat dins una atmosfera de colors lluminosos, que em van fer plausible la convivència amb els objectes. Madame Dormand, que ha visitat d'incògnit l'exposició, i ha adquirit el catàleg, em fa notar que són remarcables els textos poètics que ha escrit edoctor Miquel Mestre per acompanyar les construccions del seu amic Maicas.

-Observi que, ja al primer poema, edoctor Mestre ha sabut identificar-se amb la naturalesa dels materials procedents de naufragis, quan parla «d'allò que fou i és perboc de la mar, romanalla de vida, anònim objecte de pòstum alè».

-Ha sabut mirar la llenya i la pedra trobades. En aquest sentit, l'exposició m'ha recordat una mostra que vaig contemplar l'estiu del 1974, a la Galería Península, de Madrid, que aleshores dirigia el crític Moreno Galván.

-Crec que m'ho va contar un dia. Fou quan els de la televisió madrilenya li armaren un ciri per al·ludir al sentit de catalanitat dins l'obra de Joan Vila-Grau.

-Ho recorda bé, senyora. Una mena de ximpanzé amb càrrec m'armà un pollo dissimulat: «'se te nota demasiado el acento!». Però bé, el cas és que Vila-Grau també havia procedit a partir de fustes velles, treballades per la mar, colorejant-les i polint-les, si cal, perquè esdevinguessin obres d'art.

-Això és el que ha fet Maicas, amb encert. Però ha deixat constància de les seves arrels poètiques titulant cada un dels objectes amb paraules que afegeixen imaginació escrita a l'estètica visual. Aquí paraula i escultura es complementen.