Ovidi

El 9 de març vaig ser a L'Espai, de Barcelona, a veure/escoltar «Ovidi Montllor: deu catalans i un rus», un dels espectacles més emotius que he visitat darrerament. En previsió que l'endemà era el desè aniversari de la seva mort -amb assistències il·lustres i algun polític a la recerca del flaix-, vaig encertar en el dia: hi havia molta gent jove entre el públic per veure en Toni Soler, n'Ester Formosa i en Carles Rabassa homenatjant un dels referents immortals de l'esquerra crítica del país. L'Any Ovidi és una realitat gràcies a la societat civil i malgrat les institucions públiques i el 'cantactor' d'Alcoi és ben viu encara entre això que es reconeix com a poble, que és el més gran que li pot passar a un home de la seva categoria humana i artística. Entitats i grups musicals de molt diferent estil rehabiliten avui Ovidi amb molta força i aquesta és la prova que ell i la seva obra són d'una vigència tal que invita, sobretot, a l'esperança. Diuen les cròniques que entre les absències del dia 10 hi havia la de la consellera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras -quina gran dermatòloga hem perdut i quin exemple del perill que tenen les quotes hem guanyat-, en l'únic gest polític que li he vist que diu molt al seu favor, per coherent: d'una banda, perquè una persona que estrena càrrec anant a Sevilla a veure Boadella no pot anar a passejar el seu cretinisme en un homenatge a Ovidi; de l'altra, perquè ella representa ara a molts dels cosmopolites de barra de fòrum que contribuïren a arraconar l'artista alcoià amb l'arribada de la transició. Des d'ara i fins al 30 d'abril, l'espectacle serà en vint poblacions de Catalunya. Si podeu, anau-hi: una «hemorràgia de plaer», que diria l'enorme filòsof de barra de bar formenterer conegut per Vicent Manuel.