La parenta pobra no és competitiva

La crítica i la promoció de la lectura, de manera conseqüent, hauria de centrar-se gairebé sempre en els textos i fer tot el possible per oblidar-se de les peripècies biogràfiques de l'autor. En bona lògica, aquest enfocament hauria d'aplicar-se, de manera individualitzada, text per text. Per descomptat, el fet d'haver infantat o conformat algun text potable no és cap garantia que un altre text del mateix autor també ho resulti. I viceversa, la debilitat d'uns textos no té perquè condicionar l'eventual viabilitat dels seus futurs germans. De fet, cada nou text suposa un nou començament. En definitiva, des del punt de vista de la recepció dels textos d'un autor, cap lectura d'un text concret no hauria de condicionar la d'un altre. En matèria de textos, com en matèria d'obres d'art, cadascun és cadascun, cadascuna és cadascuna. Tot això, per respecte al que ha de ser, i per difícil que ens sigui dur-ho a la pràctica, conscients que mai no ho aconseguirem al cent per cent.

Definitivament, la parenta pobra no és competitiva. La valoració d'una obra, rigorosament parlant, ha de ser independent de l'executòria del seu autor. El crític, al capdavall, sols ha de pretendre servir la recepció del text, d'un text en concret, fent abstracció de les circumstàncies que en ell concorren. Territori d'encluses, d'Antònia Arbona, que acaba de publicar Lleonard Muntaner -amb una portada molt eficaç, com té per costum, de Maria Carbonero- requereix, tal vegada de manera especial, aquesta crítica centrada en el text, que sembla la més pertinent. De fet, ni tan sols la possibilitat real que una valoració concreta pugui esser considerada interessada -i aquí cal afegir allò de «Honnit soit qui mal y pense»- no hauria de poder impedir-la.

En Territori d'encluses, títol que sens dubte fa referència al treball dels lletraferits per a forjar els seus textos -un racó de Cavorques seria la cova-taller o obrador d'Hefaistos-, destaquen particularment els tres sonets deTrívium inicial i mitja dotzena de poemes del que és pròpiament Territori d'encluses, la quarta part -i la més substancial, per descomptat- del llibre.

«Trenant amb aspre cànem fil d'espart, / bastint jocs de miralls sobre l'enclusa / en el vell obrador dels mots, il·lusa / la memòria es compadeix del vell art», diu el rotund quartet inicial de El forjador. Malgrat el conreu del sonet sigui sempre arriscat, les rimes triades retrunyen com a cops de mall. Per exemple, en El sotjador, el segon sonet: enemic, oblic, escric, abric; ulls, reculls, antulls, sulls; salvatge, ermitatge, esclavatge; declivi, nivi i trivi. «Un Hefest femení cruiant banderes», que sap que «paper de dòcil nena no t'escau», deixa ben plantat aquest Trivium.

Quant aTerritori d'encluses pròpiament dit, tal vegada se li poden objectar les constants referències intertextuals. Pel que aquestes referències afecten els meus intents, m'he demanat i em deman si poden eventualment contribuir a posar de moda o fer més avinets topònims/mites com Edom. En qualsevol cas, un poema com A Encarna Viñas, in memoriam és un senyor poema: «Repetirem, per tu, Encarna, / com escriuria Blake, 'tot el que viu és sagrat' / on m'aturo per afegir-hi: i tot el que és mort també». El discurs ens pot semblar massa expeditiu -si és que això és possible- però la veritat és que a determinats moments, com en els tres versos que acab de citar, té qualque cosa de col·lectiu, amb la força i el poder que això comporta.

Dos altres poemes que queden sens dubte són Carta a l'espòs perfecte i, sobretot, Carta a un fill apòcrif, que comença memorablement: «Si arribessis a néixer fill meu, /veuries com els poetes de més prestigi/discuteixen, mentre leviten,/per saber si cal o no posar un accent a Eluard». La veritat és que, de tant en tant, se'ns entima una ironia pungent, i també un sarcasme, que tot plegat produeixen un ambient d'una alegria o enjogassament salvatge: «un ambient on no existeix ni el marxisme,/ni la utopia, ni la teologia negativa/de Meister Eckehart (sic) i Nicolaus (sic) de Cusa» (i perdó pel tic dels sic). El que no vol dir que no ens topem també amb alguna invectiva com la del poema XL, en el qual se'ns interroga: «Si no fos per l'engany de Jacob i Rebeca,/et demanaries, les mares estimen igual a tots els fills?/La falsedat i la mentida són enginys del nostre temps?». No podem tenir cap excusa, cal llegir Territori d'encluses.

Bartomeu Fiol, escriptor