El Ministeri de Sanitat prepara un decret per garantir que els menjadors escolars oferiran plats alternatius als nins i nines que «per qüestions sanitàries o religioses ho necessitin». El més probable és que les indicacions legals es limitin a la discriminació del porc i a garantir el menjar kosher, tasques ja prou complicades, i cares, però la creixent complexitat social ens convida a repassar alguns llibres d'antropologia, perquè aquests divertiments dieteticoteològics, un cop iniciats, no tenen fi. Els polonesos i els islandesos, a tall d'exemple, mengen força carn de cavall, prohibida durant segles pel papat, i avui dia permesa (no sé si el vigent Concordat ho matisa): ho hauríem de tenir en compte? Als Estats Units, en canvi, no es mengen les cabres, i no tiren gaire de xot (ells s'ho perden), i l'hamburguesa hi ha de tenir legalment un 100% de carn de vacum, perquè en cas contrari només pot ser patty, burger o sausage, però no ham-b. Els descendents dels ianquis, o els fills dels devots de l'oncle Sam, ho poden reclamar a les nostres escoletes? I si els nostres fills estudien als Estats Units, podran exigir-hi la reciprocitat? Podran, per exemple, vetar-los-hi el quetxup? I si els menjadors escolars europeus han de seguir els preceptes alcorànics, per què permetre-hi que els nins i les nines mengin a les mateixes taules? (Sort que una web de difusió de l'islam -www.webislam.com- m'aclareix que «la seva gran discriminació sexual cap a la dona no és pitjor que altres religions»). Austràlia és lluny, i tenim pocs immigrants australians a casa nostra, però la llei no hauria d'oblidar que els aborígens aussies, durant l'embaràs, no poden consumir equidnes (un prototeri semblant a l'eriçó), barramundis (un peix), ni ualabís (un mamífer macropòdid), i que han d'evitar el sand goanna (un tipus de llangardaix), perquè l'esperit d'aquest animal s'arraparia fort al cap de les criatures, de la mateixa manera que el seu cos s'aferra a les branques dels arbres per enfilar-se. Seria una catàstrofe que aquest detall se li traspaperés al legislador.
I si algú reivindica menjar, ni que sigui algun mes l'any, exclusivament llagosta (alerta: l'insecte) i mel, com va fer Joan el baptista al desert, què hi farem? I, pel curs proper, hem de preveure menjadors per a porcòfils i porcòfobs? El Levític prohibeix menjar, entre altres, àguila, trencalòs, haliet, milà, voltor, corb, estruç, òliba, lloro, gavina, falconet, mussol, bec de serra, ibis, cigne, pelicà, fotja de front vermell, cigonya, puput i rata-pinyada: algú ha proposat d'incloure-ho en la regulació dels menjadors escolars? Haurem d'atendre les reclamacions dels criadors d'estruços? Els Vedes, el llibre més antic i sagrat de l'hinduisme, adverteix el personal que «Rendir servei i culte a la vaca et conduirà al Nirvana durant les pròximes vint-i-una generacions»: no n'hem de menjar, en conseqüència? I, ja que hi som, per què no instaurar a les escoles el sistema de castes? Tot plegat, la religió és un tot inclòs. I si hem d'atendre les manies dels musulmans, perquè no les dels hinduistes, els rastes o els seguidors de Mazdak?
I més. Es pot considerar un precepte ineludible això del Shinnosuke Nohara, àlies Shin-Chan, sobre el pebrot? I què farem amb els horaris dels alumnes? Al Níger mengen dos cops al dia: que la llei ho tingui en compte. Si jo tingués prou diners, i temps, per propagar un culte basat en el menjuc diari de caviar tres zeros i Charles Heidsieck (amb preferència eBrut Mis en Cave del 1996), o Bollinger, si alguna secta ho preferís, i per ma fe que em seria tan fàcil com car, els fills dels meus feligresos, ho podrien exigir a l'estat? La gent és imprevisible: té manies de la quitina dels insectes -i, la gran majoria, de tot el cos- però bé que adora i llepa la mateixa quitina dels llamàntols i dels escamarlans. No hi ha cap aliment universal, tret de l'aigua, i ni l'arròs ni les patates ni els espinacs tenen cap reclam diví: no ens enganyem. No hauríem de deixar les dietes dels escolars en mans dels nutricionistes, i lluny dels ulemes i similars? Que la llei inclogui les excepcions per motius mèdics que calgui, però res d'incloure-hi els capricis místics del personal. Que cadascú mengi el que vulgui, però pagant-s'ho, i sense codificar-ho en cap llei.
L'estat ha de plegar-se a aquestes supersticions, i a més pagar-les? Sí? I fins on? Si algú aconsegueix convèncer X persones que menjar pastanagues, o moniatos, o sardines (que a Cambridge han demostrat que tenen molt d'Omega-3, especialment benèfic per als infants, que hi milloren l'atenció i la concentració), és antidiví, n'hauríem de fer cas? Si ni els pares ni l'estat no introdueixen la racionalitat en la dieta dels escolars, qui dimonis ho farà? Una estadística recent confirma que el 36% dels menjadors escolars no inclouen verdura ni un pic per setmana, i que el 14% ignoren els llegums. Entre més de 2.000 escoles i instituts, un 24% són suspesos segons els criteris mínims de qualitat, i un 36% són només acceptables, aprovats rascats, mentre que gairebé tots abusen dels precuinats. Amb aquest panorama, o qualsevol altre, hem de privilegiar els tabús alimentaris del personal? Només la possibilitat d'equiparar els criteris dietètics i l'equilibri calòric i del conjunt dels nutrients al fetitxisme ens hauria de fer feredat. Per acabar: els piemontesos consideren el risotto una religió, i el cap de Ferrari, Jean Todt, ha dit textualment que per als italians aquesta escuderia és «un mite, una religió». Paga la pena evitar les hamburgueses de vaca: ja em veig en alguna de les vint-i-una pròximes reencarnacions, quan un Ferrari pagat per l'estat em dugui diàriament a l'escola.
Josep M. Llauradó, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.