... i 30.000 obrers russos que esperen que el tsar els rebi i els escolti. S'han apropat massa. En moriran entre mil i cinc mil, aleshores tampoc s'està d'acord amb les xifres. Però, això els obrirà els ulls i s'engegarà, a partir del diumenge sagnant, la revolució. La sang dels treballadors i la dels soldats en guerra contra el Japó. Tolstoi en els seus darrers anys de vida posicionant-se de forma valenta en defensa dels revolucionaris de 1905 al mateix temps que sota uns núvols, també color de sang, retallats com agulles o com ullals sobre el cel de L'Escala, Víctor Català ja té a les mans la primera edició de Solitud; una de les obres cabdals de tots els temps. Aparegué un gelat mes de febrer, com aquest, quan la neu arribà fins i tot a terres andaluses ara tot just fa cent anys, els mateixos de la mort del francès Marcel Shcwob, autor de Cor doble.
Lany anterior el Sr. Via de la revista Joventut havia comanat a Caterina Albert (1869-1966) un llibre per a incloure'l en forma de fulletí, per entregues. Quan l'autora preguntà si preferia un recull de contes o una novel·la, posats a triar volgueren la novel·la. L'espai de narracions curtes ja el cobria mestre Ruyra. Aquest poema en prosa fou escrit capítol per capítol, lliurant cada capítol a la impremta a mesura que l'anava enllestint, sense poder rellegir els que portava fets.
Tot i que l'autora sempre que tingué ocasió de manifestar-se repetia que era només «una aficionada», quan n'elogiaven la seva obra; assegurava ignorar el món de la muntanya i de la mar, tanmateix des del neixement (i tota la seva vida) la tingué al davant, en obrir les finestres de casa seva, al poblet mariner de L'Escala.
Aquest mes de febrer fa cent anys de l'aparició daquesta obra genial en llur riquesa lingüística i autenticitat en la parla pirinenca i sobretot empordanesa, en la veu del pastor (Gaietà) en un genuí català d'abans de Fabra. Déu n'hi do quin encàrrec, l'autora visqué els seus entrebancs i per mor de les obligacions familiars tingué força dificultats per complir el calendari i veié com el seu projecte de vint, sortí finalment (amb «presses i neguits») en divuit formidables capítols que la consagrarien com a narradora universal.
La història de la Mila rutlla entre la primavera i la tardor d'un mateix any fruit de la imaginació de l'autora. Algú hi havia vist paral·lelismes amb els fets reals de l'ermita de Santa Caterina (on l'ermità era anormal i també perdé la dona), l'autora escalenca assegurà que «tothom sabia la seva història. Jo no». Tant se val, l'ermita de Sant Ponç (el Montgrí) i Murons (Torroella) formen part del decorat dun text magistralment escrit en un mateix to, sense cap tipus de mitificació del món rural, on la natura i les seves forces condicionen sovint negativament la vida dels homes i les dones. Caterina Albert i Paradís vivia davant la immensitat del Golf de Roses, on les ones agitant-se sota la tramuntana o el funest dringar de l'estellinc quasi porten un mateix condicionament a aquest epígon del naturalisme. El més important: V. Català a través del mal (l'Ànima) que no és més que l'altra cara del bé, s'encarrega d'escorxar definitivament Rousseau. Ara, un segle després, resulta molt més trencadora l'obra d'aquesta dona que recolzada al seu llit, (aleshores traduïda al castellà, francès, alemany i rus), així rebia les visites els darrers anys de la seva vida, que qualsevol rampell tardà de neoromanticisme, en aquesta patètica desfeta nostra de posmodernitat irresoluta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.