Electrificació, Gesa, Kioto i el conseller de Medi Ambient

Enguany Gesa-Endesa enllesteix una sèrie d'actes i conferències per tal de commemorar l'entrada en funcionament de la central del gorg Blau. La societat Antoni Bibiloni i Cia s'havia proposat l'objectiu d'explotar el bot d'aigua per produir electricitat i, mitjançant una línia bifurcada en tres ramals, alimentar Inca, Mancor de la Vall, Selva i Caimari. D'això en fa ja cent anys, o tal volta seria més correcte escriure d'això just en fa cent anys perquè, ben mirat, es tracta d'una història recent. Els inicis foren intensos i màgics, però rere la inauguració d'una petita central i les seves línies corresponents s'hi amagava una carrera d'obstacles tècnics que, amb molta dificultat, aconseguien superar.

Un segle més tard, encara sentim a parlar de problemes que, a vegades, emmascaren un descuit en el manteniment, una promotora que ha enganxat un cable elèctric, o una administració que ha deixat dormir dins el calaix determinats expedients per qüestions polítiques... qualsevol cosa manco raons tècniques perquè, a hores d'ara, tècnicament, quasi tot és possible.

Repassant la història de l'electrificació de les Balears, ens topem amb nombroses fites que han marcat la seva trajectòria, com la de 1927, any en què es produí la fusió entre La Palma de Mallorca, Compañía Mallorquina de Electricidad i La Sociedad de Alumbrado por Gas, originant una nova empresa denominada Gesa (Gas y electricidad S.A.). Després vendrien l'etapa americana de la companyia, molt lligada a Joan March; la compra per part de l'INI; la gran expansió del consum elèctric vinculat al desenvolupament turístic; el nous sistemes de tarifes; l'adquisició de la companyia per part d'Endesa; la privatització i liberalització del sector... Just ara, quan a la gran majoria de pobles, any envant any enrere, se celebren els actes commemoratius d'un segle d'electricitat, ens trobem davant un nou repte: fer front a un increment de la demanda que pot rondar el 40% en els propers cinc anys.

Aquestes previsions, fruit d'un desenvolupament urbanístic exagerat, ens obliguen a una reflexió: cap on anem?; òbviament ni el cable ni el gasoducte són la solució definitiva malgrat l'interès de determinats polítics a vendre-ho així. En aquesta etapa la companyia elèctrica haurà de fer front a noves inversions per tal de crear les infraestructures necessàries que li permetin afrontar aquest creixement desorbitat de la demanda.

Però l'administració té l'obligació d'ésser conseqüent i facilitar el desenvolupament de les esmentades infraestructures d'acord amb el model urbanístic depredador que permet i, fins i tot, en braveja. I tot això respectant el protocol de Kioto que tant entusiasma al conseller de Medi Ambient. Sens dubte estem davant el repte més difícil que mai s'ha plantejat, però no per qüestions tècniques, sinó per la seva incongruència i contradicció, és clar.