Una galera de reus

Les declaracions periodístiques es multipliquen, i els insults creuats, també. D'un color i un altre, tots els partits implicats han arribat al punt escabrós d'atribuir les culpes -totes les culpes!- al rival. Se senten a dir, de l'adversari, frases horripilants, ironies perverses i una caterva de paraules vanes. I així fins a l'infinit, en una cadena interminable de poca vergonya. La trama que es manegen envestint-se mútuament ha esdevingut un desori insuportable que fa venir pena. Els ciutadans, estimats polítics, n'estem farts. Que sapigueu que no en podem dur més. Callau, tancau la boca feterosa, per favor! Tingueu per a nosaltres uns regalims de pietat pública. Adonau-vos-en de la imatge que esteu projectat a la ciutadania. Ens apareixeu talment com una colla de brivalls embrancats a discutir la truaneria de l'altre, quan la realitat és que tots -un per un- anau a la mateixa galera de reus. Del primer al darrer, tota la legió que integra la dita classe política n'és responsable, començant pels qui ara comanden ací i allí, i acabant pels que han comandant allí i ací.

Els despropòsits han estat tan voluminosos i bèsties, tan feréstecs i repatanis, que, a mi, em fan petar les rialles només d'escoltar -i de llegir amb suor i ventresca- determinats cinismes d'uns i altres acusant el veí de l'arc polític per tot el que succeeix. Cap dels polítics que s'han retirat de l'escena s'ha comportat, amb nosaltres els viatgers insulars, amb honestedat i actitud de servei i comprensió. Però el drama és que tampoc cap dels que encara romanen, o dels que han entrat de nou, no hi ha fet res de definitiu: havíem de gaudir del 50% de descompte, i si ens donen el 38% farem bo. D'una banda i l'altra, juguen al sí però no, al tot i a res. Parlen i no fan. Insulten l'altri i es burlen amb una sang freda colossal. Entretant, tots respiram fum i ens eclipsen la llum.

Tot plegat, té aires de farsa. És una allau de gansoneria col·lateral hiperbòlica. El drama del transport és el nostre més esfereïdor trauma col·lectiu, que s'agreuja inexorablement. Estem a finals de gener, amb els pressuposts generals de l'Estat aprovadíssims i en vigor, i tota la paperassa s'ha hagut de començar de zero, després de l'«oblit» del senyor Solbes. Ningú no hi havia pensat. ¿Cap ordre per assolir el 38% no s'havia mogut des que Zapatero va donar per acabades les vacances en un estrall oratori -vull dir un míting d'estiu? La cosa és ja com un mal crònic abandonat a una pura sort pal·liativa que ni disposa de medecines conegudes ni es veu assistit de metges competents. Per al malalt, a dia d'avui, ja no se li escau res: ni la caritat evangèlica. La insularitat és, idò, amb l'any nou arrencat, el terrible malalt terminal posat en mans dels politicastres que pul·lulen d'aquí a la Cibeles -passant per totes les parades que vulgueu.

Aïllem, per higiene, els polítics que tracten l'afer del transport aeri. Fem-ho amb un impenetrable cordó sanitari. Només així podrà reeixir l'esperança. Preservarem, alhora, el sistema democràtic de la pesta: no sigui cosa que, insidiosament, com passa en les pitjors epidèmies, tota l'estructura administrativa es vagi encomanant de la impotència atrabiliària, la mentida i el despropòsit que han implantat les autoritats que, d'una forma o altra, fiquen cullerada en el fang del transport públic.

Si un panorama de damnificats com el que anam engrandint no provoca un sentiment mínim de vergonya entre els polítics -els polítics de tots els colors, tots els territoris, totes les administracions i tots els talants imaginables;- si un marc així no incita a la dimissió voluntària i definitiva dels qui volen representar-nos, és que la immoralitat d'aquests subjectes és més preocupant del que podria semblar a primer cop d'ull. I si la realitat em dóna la raó, que siguin enviats tots a una galera de reus, a remar, enllà de la mar, les penes que recauen sobre les espatlles. O millor encara: des d'ara, que els seus viatges polítics els facin a compte seva, una mica en vaixell, una mica en tren.