L'àcid

Va ser a principis dels anys 70. Ella i ell formaven una parella que ja havia acumulat desencants, però eren suficientment joves encara com perquè es resignassin a donar l'esquena a aquesta terra sempre mal inexplorada que en deim joventut. Així que ella, a mitja tarda, s'enfilava a un tubalet de taulell de bar, li agradava el gintònic, en feia dos i coneixia gent. Homes, sobretot. Ell feia de comptable, i sempre, per una cosa o l'altra, la jornada se li allargava una mica més del que estava establert. Però treballava en una empresa familiar, eren set o deu empleats, ell no percebia afany d'explotació en els amables i continuats requeriments a cedir una petita part del seu temps. En tornar a casa, ella no sempre tenia el sopar a taula; de fet, adesiara ella no havia arribat, arribava una mica més tard amb una ombra de melancolia tèrbola als ulls, una d'aquestes ombres que sobrevenen després dels fulgors clandestins. S'excusava, li sabia greu. Més endavant, només s'excusava: la seva contrició havia esdevengut atrició. Un temps després, l'atrició va diluir-se en la confirmació diària que ell era tot mansuetud, apatia, que la seva vida, acovardada, s'havia arraconat en una rutina blana i opaca. Tornava cada dia més tard. Ell va aprendre de fer-se un pa amb oli, una truita a la francesa, l'esperava, però després ja no l'esperava més, tenia el so prim, la sentia arribar, adesiara la sentia travelar amb una cadira. Es feia l'adormit. Finalment, s'adormia. Un matí, ella presentava un blau al pòmul dret i restes de sang a un genoll. Estàs bé, vols que t'acompanyi a un dispensari? No és res, vaig caure, res. Feia olor de tabac, d'alcohol i de suors coagulades. L'entorn familiar, creia ell, el començava a compadir. Devien circular, es deia ell, tota classe d'històries que indefectiblement el presentaven com, com un...