Futbolistes com déus

Com a redactora col·laboradora de premsa em vaig proposar entrevistar una estrella del futbol. Com és lògic em vaig posar en contacte amb el servei de premsa de l'equip i, com si d'un miracle es tractàs, em van concedir l'entrevista per a l'endemà. Així que a les 10.30 hores del matí em vaig dirigir al camp de futbol on entrena l'equip, en el qual se suposava que hi seria present el cap de premsa, qui no es va dignar a presentar-se fins a les 12.15 h. Finalment vam acordar que l'entrevista seria mitja hora després, ja que l'entrenador tenia una conversa inajornable amb l'equip. Com estava pactat, a les 13.30 es va presentar el jugador com si d'un heroi es tractàs. Tanmateix l'entrevista va tornar a ajornar-se perquè el jugador tenia gana i, com no, era més important sadollar-la. «A l'horabaixa millor», va apuntar l'esportista. Vaig mantenir la calma i a l'horabaixa hi vaig tornar. Vaig esperar diverses hores fins que el «superhome» va acabar l'entrenament. Eren les 18.15 h. Vaig esperar a recepció perquè a l'exterior feia un fred que calava els ossos. Passaven els segons, els minuts... l'estrella havia d'arreglar-se. Finalment, a les 18.45 es va dignar a concedir l'entrevista. Més que mai afirm que els futbolistes d'alta competició es creuen déus que poden tractar els altres com els plau.