Eutanàsia i caïnisme

Són molts els teòrics i pensadors que han posat l'accent en la tendència dels espanyols a condemnar el dissident, aquell que no pensa com el seu «germà proïsme». El dissident, el diferent, el que ho veu d'una altra manera, s'ha vist condemnat, al llarg de la història, a la presó o el manicomi, el desterrament, l'exili -interior o exterior- i, quan molt convé, l'escamot d'afusellament. I els guanyadors, jutges o botxins, després ho interpreten tot a la seva manera. Moros, jueus, agermanats, comuners, liberals, afrancesats, republicans, han hagut de tastar, al llarg de la nostra història, desesperada, l'amarg beuratge del caïnisme dels altres, que són els que «tenen raó» perquè tenen el poder, dicten les lleis i les fan complir. No sembla convidar gaire a la reflexió, el fet d'observar que el món es mou i que allò que avui es veu negre, passat un temps passa a esser blanc immaculat. I els papers de bons i dolents, patriotes i traïdors, herois i covards, resulten a la llarga intercanviables, sotmesos a judicis posteriors de la Història, escrita sigui en majúscula, perquè és perillosa. Ara mateix, l'opinió pública espanyola es veu sacsejada en els seus fonaments per la recent confessió de culpabilitat de Ramona Maneiro, l'amiga de Ramón Sampedro, tetraplègic durant trenta anys, que ha reconegut haver-li subministrat el cianur que acabà amb la seva vida, el 12 de gener de 1998. Un cas d'eutanàsia, com tants n'hi ha hagut en el món, que ha sensibilitzat les fibres més íntimes, obrint un debat social en el qual, com sempre, ens mostram dividits. Amb l'agreujant d'haver-se popularitzat aquesta història trista a través del film Mar adentro, d'Alejandro Amenábar, de tal manera que tothom es veu amb dret a dir-hi la seva. Si l'associació DMD (Dret a Morir Dignament), lloa el coratge de Ramona Maneiro, mitjançant el qual es posa de rabiosa actualitat el debat de l'eutanàsia, veim que la família de Sampedro l'acusa d'assassina i d'haver anat a un programa de televisió a contar la història per diners. La meva actitud, no cal dir-ho, és clarament favorable a Ramona Maneiro i em dol profundament la manca de generositat i de comprensió de tots els que no entenen com haurà estat de dolorós viure aquests set anys amb el pes del secret d'un acte que ella havia assumit èticament, però que havia de silenciar davant la Llei. El Xoco, més radical que jo, s'enfila per les parets i renega del dret que té el Poder Judicial a ficar-se on ningú no els demana.