De vegades, fins i tot a un mer suplent de crític, com un servidor, li arriba a esser pràcticament impossible d'acusar recepció degudament de tot el material imprès -la major part prou vàlid, per descomptat- que li fan arribar. Des d'una perspectiva més general, potser podríem dir que sovint ens trobam que hi ha un cert desequilibri o un cert marge o distància entre la producció de llibres i més llibres i la capacitat receptora del lector. Senzillament, no és possible que un ho llegesqui tot. Les novetats ens desborden. Això obliga que cada llibre -per dir-ho així- hagi de cercar els seus lectors. I si és cert que la funció essencial de tot crític literari, titular o suplent, justament és la d'ajudar els llibres a trobar els seus lectors, també és ver que no tot crític pot ajudar a tot llibre. Una certa especialització sembla prou convenient si no del tot necessària. En el meu cas, l'especialitat serien els llibres de la parenta pobra. Tanmateix, de tant en tant, esdevé inevitable tractar de presentar o donar notícia d'alguns altres textos, encara que un no els hagi anat a cercar. Justament, perquè li han estat tramesos, perquè algú s'ha preocupat de fer-los-hi arribar. Perquè, pel sol fet de ser-li tramesos, ja li creen a qui els rep alguna subtil obligació.
Tal seria el cas de El conyac de Voltaire, de Miquel Àngel Vidal, una obra dramàtica que ha estat coeditada per El Gall Editor, de Pollença, i la Fundació Teatre Principal de Palma, la qual malgrat tenir el local en obres fa tot el que pot per a mantenir encesa la flameta de l'art dramàtic, art en el qual l'establiment del text no és més que una primera passa, car tot text d'aquest gènere no pot esser plenament realitzat i justificat més que representat en un escenari. Això vol dir que El conyac de Voltaire, premi Teatre Principal 2003 de texts Dramàtics, no podrà esser l'objecte d'una crítica teatracomme il faut fins que no sigui degudament muntada i representada. Tanmateix, tot i que sigui encara sols com a text dramàtic, crec que suposa un conjunt d'esforços considerables -tant per part dels convocants del premi com dels editors, i sobretot per part de l'autor- com perquè sembli convenient no deixar-los passar en silenci, aquest cúmul d'esforços.
Un primer encert de l'obra, al meu parer, és la concepció de l'escenari dividit en dues plantes, part de l'aparcament o del garatge subterrani de la finca i part de l'habitatge de la planta baixa (curiosament -segons les indicacions expresses de l'autor- amb uns quants quadres de pintors illencs com Carbonero, Menéndez Rojas, Canet i Vives). Tota una altra qüestió és la dificultat que en el garatge hi hagi d'haver varis cotxes, en els quals s'ha de poder entrar. Com també que el personatge de Mateu Vallcorba resulti esser un piròman en actiu. Ambdues circumstàncies podrien fer-nos pensar que El conyac de Voltaire ha de ser més fàcilment representable o realitzable com una pel·lícula cinematogràfica que com una obra de teatre.
Aquestes dificultats de muntatge estarien molt en línia amb la sofisticació del teatre -freqüentment portat al cine- de la figura cabdal d'Arthur Miller. De fet, crec que difícilment podem exagerar la importància d'aquesta evident filiació de El conyac de Voltaire. Si tota obra d'art ha de ser jutjada també per l'objectiu que s'ha proposat, per l'ambició del seu plantejament, aleshores cal reconèixer que l'esforç de la comesa de Miquel àngel Vidal mereix tot un respecte, molt en especial si consideram que aquest text -que utilitza un llenguatge molt realista, amb prou nervi, gens literat- és el seu primer intent en un gènere d'escriptura tan difícil com el teatral. Val a dir que, independentment del fet que l'obra hagi de ser apreciada com un text valuós de per si, de més a més ens fa esperar una continuació que promet molt. Vaja, que de totes totes cal donar-li a Miquel Àngel Vidal un molt ampli marge de confiança. I no és cada dia que això passa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.