És possible un nou consens constitucional a Espanya. El problema és que si uns i altres no se posen d'acord a acceptar-se recíprocament com a part del pacte, i llavors definir sobre què, és impossible. Pretendre la reforma de Constitució sobre el bessó de la sobirania no és raonable, perquè hores d'ara és impossible. Argumentar que això no és democràtic és un absurd perquè l'espanyola segueix el mateix principi essencial de quasi totes les altres cartes magnes democràtiques: defineix el cos polític únic, a on queda en residència exclusiva la sobirania. Se pot reformar aquest bessó, però és impossible sense acords dels subjectes polítics de tot l'Estat: govern nacional, autonòmics i partits. I hores d'ara no se veu com a possible un pacte d'aquesta naturalesa. Però en canvi sí que podria ser factible un altre tipus d'acord. Un pacte polític per a una nova interpretació constitucional. Que és possible perquè encara resta un ample camí que se pot recórrer, sense necessitat de reforma. Si bé, clar, caldria voluntat política que no és gens probable que existesqui. Tanmateix l'espai a on hi hauria el possible consens està definit. El defineix la pròpia Constitució.
La primera disposició addicional de la Constitució permet, si se vol (o sigui si hi ha acord polític) i sense reforma, immenses capacitats d'autogovern a les comunitats que ho requeresquin. Convé fer una precisió, les comunitats autònomes, al contrari del que se deixa entendre per l'ús del llenguatge polític, no tenen «sobirania» i per tant les competències no són «exclusives», tot i que així se diuen, perquè l'exclusivitat només respon a la sobirania. Això queda clar a la Constitució perquè també obre la porta a la recuperació de totes les competències per part del màxim òrgan polític de l'Estat, que és el Govern nacional. I ho permet perquè les autonomies són, també, Estat, el qual només té un Govern de tot ell, el central. Sense l'acceptació d'aquesta realitat serà impossible cap consens per a una nova interpretació constitucional. Ara, si s'accepta, hi ha, com s'ha dit abans, un enorme camí per recórrer. És més, tal com està la Constitució està claríssim que la idea era anar cap a un Estat territorialment definit per País Basc i Catalunya amb nivell d'autogovern infinitament per sobre de la resta. El problema és que les forces polítiques, incloses les nacionalistes, no l'han volgut recórrer durant dues dècades. O potser no pogueren. Tant és. La qüestió és que ara, quan n'hi ha que sí que ho plantegen, la situació és certament molt complexa perquè devora la possibilitat constitucional de dotar País Basc i Catalunya de molt més autogovern del que tenen (que ja és superior a qualsevol altre, i això convé repetir-ho: no és que «vulguin» ser diferents, és que ho són des de sempre, constitucionalment) hi ha una nova realitat: a totes i cada una de les autonomies restants la pràctica política de l'autogovern respectiu al llarg de vint anys ha creat un univers de poder local que en el seu conjunt és d'una magnitud molt considerable. El qual veu ara com un greuge que les dues «històriques» augmentin diferències. A pesar de la complexitat, si cada part en litigi renunciàs una mica als plantejaments màxims respectius hi hauria possibilitats d'acord.
El PP hauria de renunciar a voler igualar capacitats d'autogovern, perquè no són iguals totes les autonomies, i això és una realitat s'hi posin com s'hi posin. Tampoc els nacionalistes bascos i catalans haurien de seguir actuant sense contemplar la realitat autonòmica que no és la seva particular, perquè les seves institucions, se posin com se posin, són també Estat, i per això han d'atendre els altres poders regionals-autonòmics. I el PSOE no hauria suposar que basta per arribar a un nou consens conhortar la reforma estatutària catalana per interès de partit, amb la clara intenció d'anorrear el PP, perquè, se posi com se posi, els conservadors són imprescindibles.
El nou consens constitucional només podria sorgir si els tres subjectes polítics (govern central, autonòmics i partits: nacionalistes i no nacionalistes) se posassin d'acord. El que passa és que pel que es veu i se sent aquest dies cap de les parts té interès vertader a arribar a tal pacte, sinó que més aviat usen la possibilitat teòrica de les reformes com a instrument de guerra tàctica entre els interessos respectius, que sovint no són els que diuen defensar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.