Contra tot rebombori

Cal suposar que, per a un escriptor, tenir finalment algun reconeixement ha de comportar que la seva obra tengui més lectors. Així, a més reconeixement haurien de correspondre necessàriament o automàticament més lectors. En bona lògica, sembla que hauria de ser així, però, tanmateix, un pot tenir els seus dubtes respecte a l'exactitud d'aquest axioma. Certament, l'eventualitat que un pogués tenir més reconeixement públic -en la mesura que això és possible per a un escriptor, i en particular per a un escriptor en català- però sense obtenir o aconseguir més lectors seria una experiència més bé penosa per a tot aquell que no patesqui cap flaca vanitosa. Veure incrementat el nombre de pàgines web en què figura el nom d'un, d'una manera o altra, no té exactament perquè provocar cap experiència euforitzant o eufòrica; més aviat pot resultar una mica depriment. En definitiva, un escriptor no pot viure del petit o gran rebombori que, per les circumstàncies que siguin, pugui muntar-se eventualment a l'entorn de la pròpia persona (més que al voltant de la seva obra concreta). I ja se sap que, amb la millor intenció del món, ens és a tots molt més fàcil fixar-nos i centrar-nos en la figura d'un autor que en la contribució i les aportacions de la seva obra. Perquè senzillament ens és més difícil analitzar un text que fer-nos una idea -més o manco encertada o més o manco errada- del caràcter o de la personalitat del seu autor. Així, podem bé dir que tots -i no sols els acadèmics- som més crítics d'autors que no crítics d'unes obres determinades. Des del moment que, tot garbellat, l'autor ha d'estar al servei de la seva obra -fins al punt que pot considerar-se gairebé immoral que pretengui servir-se'n-, aquest estat de coses pot resultar ben insatisfactori per a tot escriptor vocacional.