TW
0

Cal suposar que, per a un escriptor, tenir finalment algun reconeixement ha de comportar que la seva obra tengui més lectors. Així, a més reconeixement haurien de correspondre necessàriament o automàticament més lectors. En bona lògica, sembla que hauria de ser així, però, tanmateix, un pot tenir els seus dubtes respecte a l'exactitud d'aquest axioma. Certament, l'eventualitat que un pogués tenir més reconeixement públic -en la mesura que això és possible per a un escriptor, i en particular per a un escriptor en català- però sense obtenir o aconseguir més lectors seria una experiència més bé penosa per a tot aquell que no patesqui cap flaca vanitosa. Veure incrementat el nombre de pàgines web en què figura el nom d'un, d'una manera o altra, no té exactament perquè provocar cap experiència euforitzant o eufòrica; més aviat pot resultar una mica depriment. En definitiva, un escriptor no pot viure del petit o gran rebombori que, per les circumstàncies que siguin, pugui muntar-se eventualment a l'entorn de la pròpia persona (més que al voltant de la seva obra concreta). I ja se sap que, amb la millor intenció del món, ens és a tots molt més fàcil fixar-nos i centrar-nos en la figura d'un autor que en la contribució i les aportacions de la seva obra. Perquè senzillament ens és més difícil analitzar un text que fer-nos una idea -més o manco encertada o més o manco errada- del caràcter o de la personalitat del seu autor. Així, podem bé dir que tots -i no sols els acadèmics- som més crítics d'autors que no crítics d'unes obres determinades. Des del moment que, tot garbellat, l'autor ha d'estar al servei de la seva obra -fins al punt que pot considerar-se gairebé immoral que pretengui servir-se'n-, aquest estat de coses pot resultar ben insatisfactori per a tot escriptor vocacional.

De fet, una certa atenció una mica passada de rosca no ha de fer-li cap bé a l'autor de cop i volta reconegut; més aviat pot enfitar-li les vases -per utilitzar una expressió ben viva en el parlar de Cavorques, que convendria prou incorporar a la parla literària de tot el conjunt. En aquest sentit, un cert manteniment de les distàncies, una certa Entfernung (per a emprar el mot tan usat per Bertolt Brecht), potser ens resulti d'allò més sanitós. Hem de concloure, doncs, que la posició adoptada per Miquel Bauçà en el seu il·localitzable ermitori de l'Eixampla barcelonina resulta a bastament justificada. L'aïllament, la solitud, no és sols una manera de salvaguardar la salut moral individual, també és una defensa de la salut del nosaltres o de nosaltres, de la salut moral col·lectiva. En matèria d'escriptura -i en matèria d'art en general, per descomptat- cal declarar-se en contra de tot rebombori. Perquè sempre hi trobarem alguna dosi d'exageració i -el que és pitjor- de falsedat. Perquè no convé distreure's.

Bartomeu Fiol, escriptor