Retrat en blanc, de Susanna Rafart, que acaba de publicar l'editorial Moll, en la seva col·lecció Balenguera, em sembla que tendrà un accés immediat al cànon de la poesia catalana d'aquest començament de segle, tal és la seva qualitat. Per altra banda, quin Retrat més ben acompanyat! Perquè el pròleg de Manuel Forcano realment fa honor a la qualitat dels capbussaments en la lluminositat que ha realitzat Susanna Rafart en els seus poemes, amb un gran domini i una elegància esbalaïdora. Fins al punt que el lector no pot menys que demanar-se si no tenia raó Paul Valéry quan va dictaminar -tal com ens recorda Forcano- que la peau est ce qu'il y a de plus profond. Carta a Susanna Rafart des de París és el títol d'aquest pròleg, on es diuen coses com «París amb les volutes daurades del Pont d'Alexandre III refulgents al sol, i tu en un vers en un foc que no durà cendra». Perquè ens trobam amb un vertader festival de llum, en una autèntica fira encesa que ens fa recordar des d'un bon començament la Imitació del foc de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, possiblement el més alt conreador de la parenta rica entre nosaltres, des de 1935 ençà. Perquè en la poesia de Susanna Rafart trobam un mateix enlluernament o molt semblant.
«Oferiràs la neu d'un devastat silenci», comença Retrat en blanc amb una delicadesa en estat de gràcia. Curiosament, com en el cas d'Imitació del foc, trobam en aquest llibre una presència del surrealisme: «Sanglota un tigre lent sota les ungles / d'un nen de fira» o «la fam de les ciutats ja feta sorra, / els alfabets rendits als nius de serps». O encara «les heures emborratxen les finestres / de l'única mirada que m'emporto». I adesiara ens topam també amb una utilització mestrívola de la mètrica: «Rius on es perden gruixos greus del món, / sang que en les urpes ennegreix i qualla, / culpes de pedra en cors sense desbast».
Però hi ha també una passió, una passió que ens parla de «llum mai no hostatjada»; que ens confessa «espero encara el braç del trapezista, / blanc de la pols de les victòries»; ens entima: «no hauràs sospitat mai la carn secreta / del vent que esquinça el cànem de les cordes»; ens demana capciosament: ¿On aniries ara que ja saps / que tot és cosa de deixar-se prendre...?»; o ens invoca «... la carn verda i aspriva / dels arbres que imagina sota l'aigua»; per a proposar-nos finalment: «Saber morir sense infantar / massa records». Perquè, decididament, el fet que el retrat sigui en blanc no significa en absolut que el discurs sigui gens ni mica un discurs de tornada, un discurs desapassionat, un discurs nihilista. Així ho fa patent una altra parella contundent: «Despulla't bruscament i abraça el cos / de la neu fosa que t'espera».
Aquesta riquesa del text no és cap obstacle perquè hi hagi moments d'hermetisme, com en el poema Cementiri d'estiu, o fins i tot d'humorisme, d'un peculiar humorisme, com en els quatre versos següents: «En un diari es veu una geoda / molt fora mida en els cristalls translúcids / que punxen la rialla del geòleg/ feliç per tan notable descoberta».
Tampoc no puc deixar d'esmentar que Retrat en blanc està datat «Barcelona, novembre 2000 - Parma, maig 2004» i que el poema Jardí de Shakespeare està dedicat «a Giorgio Grennari, a Elisabetta Pozzi i a tots els amics del Teatrodue de Parma». Me deman si alguna part de la qualitat del llenguatge poètic de Retrat en blanc no prové de la relació de l'autora amb la llengua italiana, tal com des de fa molts d'anys sospit que és el cas amb Imitació del foc i Tomeu Rosselló, el qual com a premi de llicenciatura va rebre uns grans volums de textos dels clàssics italians i que se sabia de memòria -com també passava amb Amàlia Tineo i Salvador Espriu- trossos sencers de la Divina Comèdia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.