Arran de mar

Recentment Miquel Alenyà va ser jubilat, quan era director de la fundació de sa Nostra. De les moltes coses que va fer al front de la Fundació, en destaquen tres grans exposicions acompanyades de catàleg raonat, Bernareggi, Antoni Gelabert i Antoni Fuster Fortesa (inaugurada, aquesta darrera, la setmana passada). Els tres catàlegs, amb les corresponents exposicions, són obra de José María Pardo Falcón, un sevillà que va venir aquí i s'hi guanya la vida restaurant patrimoni, estudiant la nostra pintura, ensenyant-nos a valorar-la. La feina que ha fet aquest home per la cultura artística del país contrasta amb la deixadesa i el desamor d'alguns manotes institucionalment obligats a fer-la. No m'agradaria estar en la pell de José María Pardo: si una persona treballa bé en aquest camp, atreu tots els sentiments innobles dels mediocres poc o molt feiners: direu que això és pertot igual, però hi ha llocs en què és més igual que en d'altres. La darrera feina de comissariat de Pardo ha posat en el panorama, ha recuperat per a la societat un artista que per poques i diverses raons es resistia a ingressar a la història amb tots els honors. Adesiara guaitava un quadre seu en una exposició, també n'hi ha un parell en despatxos oficials..., però la seva pràctica totalitat resta en el cercle familiar. Algun dels seus membres degué vendre una de les obres cabdals, Barques davant la Llonja, que per avatars del mercat ara és en mans d'una senyora gallega, que s'ha negat a cedir-la per a l'exposició, malhaja. Res, de l'obra vos ne parlaran els crítics, servidor només pretenc suggerir-vos que, en haver fet el recorregut de l'exposició i haver-vos amarat fins a l'ànima del seu intimisme, de la seva saviesa amb aura lírica, del seu encant embolcallador; quan hàgiu recollit els primers fruits d'aquest encontre i hàgiu comprovat novament que res no és tan interactiu com la contemplació directa i silenciosa de l'obra d'art; servidor pretenc suggerir-vos que torneu a començar i faceu un recorregut monogràfic per totes les pintures -marines, figura, panoràmica de Palma, pescadors, aquest mariner anònim i vermell de vida- que re-creen un petit món, el món d'arran de mar d'aquella ciutat amb remor d'ones, d'una mar domèstica i quotidiana; el món, sense èpica i amb melangia, d'unes ribes que unien mar i terra, com més de cinc segles enrere en l'obra de Pere Niçard. Aquest recorregut no pot deixar-vos indiferent: per algunes raons, d'entre les quals s'imposa, en una de tantes lectures, un sentiment irremeiable de pèrdua estúpida, de destrucció criminal d'una ciutat que hem venut al més carronyaire de tots els diables. I la història continua. Aquella Palma, aquella riba, aquell univers amb persones no els diu res als nostres governants: no els cregueu si els sentiu manifestar nostàlgia o amor per aquella ciutat. És mentida. Una més.