Àlex Volney16/12/04 0:00
TW
0

Tota l'illa és neta després dels aiguats d'aquests últims dies. A la claror del sol les parets de les muntanyes saünyen l'aigua que del cel ha caigut generosa. Ciutat no és cap excepció i la paret de l'església de Santa Eulàlia fa reviscolar el verdet dels segles. Observ aquest detall en un moment de descans quan m'apareix al davant una altra paret perpendicular a la façana del mostrador, als vidres reflectida plena de llibres fent l'efecte òptic, des de dintre, una autèntica barrera entre la botiga i l'església. És òbviament una il·lusió traspassada de tant en tant per alguna moto i constantment per gent que camina pel carrer. Un cotxe em trenca el miratge travessant els lloms més baixos, ja no plou però les rodes encara segueixen el ritme monòton dels bassiots. La pedra antiga del temple ha fet florir clapes d'un verd molt fosc a segons quins redols. La sensació en observar l'edifici no és sempre percebuda com la contemplació del monument, sovint se'm presenta com la gran carcassa d'un monumental naufragi i realment a hores molt concretes és exactament això. És poca, però fidel la gent que entra i surt de la pels temps accidentada nau. La senyora que es creu «descendenta directa de Ramon Llull» i el jubilat que no falla cap dia, la criada equatoriana devota del déu vertader i colonitzador o el grup d'estrangers que aprofiten per guaitar.

Un grup dels més veterans i puntuals feligresos discuteix apassionadament davant el meu nas a l'altre costat del vidre. Han sortit en aturar la pluja, semblen infants a l'hora d'acabar el temps de pati i tornar a classe. Un d'ells molt vellet, ha decidit no entrar amb els companys i no lleva la vista del mostrador de novetats. Sembla una gàrgola baixada sencera amb la boca oberta i el posat corbat pels anys, les faccions molt marcades no s'immuten, mira els títols o millor dit, un títol, car els ulls no es mouen. Aquest fons no es duplica fent cap efecte òptic i no m'és possible des del taulell calcular quin títol ha provocat l'espectacular encís. Roman un temps considerable en aquesta posició per després tímidament i amb esforç entrar a la llibreria. Precisament, avui, el darrer que s'hauria imaginat trobar aquest home, l'ha fet canviar els plans i retardar l'assistència a missa. Amb les mans tremoloses observa la portada amb un posat que barreja la pena, l'enyorança i l'orgull que després he pogut confirmar en sentir el seu monòleg.

Han passats molts d'anys, però ho recorda com avui. La portada del llibre l'ha impactat fortament, no se n'amaga gens i l'efecte no és gens negatiu.

Intento calcular l'edat, però no puc. Potser deu tenir uns quatre-cents anys. El que és cert, però, és que queden, encara, energies per bravejar. Em conta la batalleta, no esperava pas retrobar-se d'aquesta manera. El posat seriós del principi esdevé joia i els ulls s'encenen en el rostre arruat d'aquest ancià. Parla desacompassat, però a mesura que va estirant el seu argument començ a entendre de què va la història. Finalment amb la mà escanyolida assenyala amb un dit i es mostra a ell mateix tot orgullós amb els seus companys, vestit de falangista i ocupant la coberta del llibre amb aquella foto després de la batalla de Son Corb. El compra i tot cofoi se'n torna a resar. Més tard sortiran del forat lentament com els cargols. A la tomba del meu avi, fa trenta anys que la pluja esborra el seu nom.

Àlex Volney, escriptor i llibreter