Crònica argentina

Un recent viatge de quinze dies a l'Argentina i la lectura del llibre Un país de novela (Viaje hacia la mentalidad de los argentinos) de Marcos Aguinis, són dos fets que me conviden a parlar -superficialment, parcialment i sense el coneixement necessari- d'aquell país. Un país tan proper i tan llunyà. Proper perquè són molts els balears que hi varen emigrar, a finals del segle XIX i a la primera part del segle XX, i perquè són molts els argentins que a hores d'ara estan fent el mateix cap aquí, em sembla haver llegit que al nostre arxipèleg ja hi viuen uns 35.000. Un país llunyà no només per l'evidència de la distància kilomètrica, sinó també per la gran ignorància que tenim d'aquell estat. Una de les frases que més vaig sentir en boca d'argentins és la següent: Argentina només té dos problemes, la seva extensió i els argentins. Efectivament és un país enorme, cinc vegades l'estat espanyol. Però a més d'un país enorme, és un país amb unes potencialitats brutals ja que compta amb recursos naturals i amb terres per al seu aprofitament. El que succeeix és que les oligarquies sorgides de la independència es repartiran les millors terres, creant grans latifundis i desprofitant la seva explotació. El gran corrent colonitzador que es produeix entre els anys 1857 i 1930 en què arriben més de sis milions d'immigrants estava destinat a colonitzar el camp, la zona rural, allò que va passar és que els poderosos impedeixen el repartiment de la propietat i provoquen que gran part d'aquesta massa humana se'n vagi a les ciutats. I aquí trobam una de les grans paradoxes de l'Argentina; un país bast i ric territorialment, però on la gran majoria de la població viu a Buenos Aires i al seu voltant, aproximadament el 50% dels ciutadans (17 milions de homes i dones). Segurament la clau de volta la trobam en aquesta frase tan descriptiva de Marcos Aguinis: la riquesa no s'ha de produir, sinó que s'ha de recollir. Certament que en un moment històric coincident amb l'allau immigrant l'Argentina va viure una època àlgida econòmicament fruit del prestigi que va guanyat el ramat vacú i oví, i l'augment dels conreus de cereals. L'èxit passat supòs que encara empitjorarà -subconscientment- haver de viure amb les calamitats més pròximes del devenir argentí. Molt d'esperit de protesta i molta irresponsabilitat és el que ha menat el país a una crisis que és mala d'entendre per condicions objectives. La manca de lideratge polític, els erros en les finances públiques, sobretot, amb el tema de la paritat de la moneda, una més que esquifida acció empresarial en indústries tranformadores, han submergit en la despressió al país. La superació de la depressió, tanmateix, no depén exclussivament les èlits, també correspon a la gent assumir la seva part de compromís, un compromís que xoca amb una filosofia que ha triomfat a l'Argentina, una filosofia que podríem anomenar del facilisme o del viu. Ja sabem de que xerram, d'allò oposat a la cultura de l'esforç quotidià i de la disciplina permanent, dels projectes i la feina a llarg termini. Tot amb tot, hi ha més d'un símptoma de recuperació. L'estabilitat política és un bri d'esperança, que tot s'ha de dir, no engresca gaire als ciutadans. El turisme també es posiciona com una nova font d'ingressos per sortir del pou. La Patagònia, que és la zona sur de l'Argentina, ofereix espais naturals de gran bellesa, tenint la glacera Perito Moreno com a gran símbol, però amb altres zones ben notables com el cas de San Carlos de Bariloche, on l'estada entre llacs i petites rutes senderistes possibilita una tranquil·litat i un contacte amb la natura que és una demanda en augment en els mercats dels visitants. Buenos Aires i el tango també formen part d'aquest passeig, i hi aporten la seva corresponent dosis de melancolia urbana.