La meva aversió a Reagan o a Bush, si és així com es pot definir la indignació, el fort torbament emocional que em va causar i encara em provoca la seva política terrorista, va néixer en primer lloc de la presa de consciència del món en què vivim i en segon lloc de l'experiència directa i personal per terres nicaragüenques del que són els resultats pràctics, a tocar de pell, de la seva política.
Potser n'hi ha qui els odien per la seva política en favor de la independència dels països de l'antiga òrbita de la URSS, encara que jo francament crec que l'únic interès que va fer als EUA promoure aquesta política no era altra que la d'afeblir Rússia per una banda i la UE per altra i de cap manera per donar un suport als pobles que lluitaven per la seva independència en base a uns suposats principis arrelats en els drets humans que puguin posseir els EUA. Una Europa que hagi d'acceptar l'entrada de tants països a l'hora, amb el seu bagatge de mà d'obra barata, de beneficis i seguretats socials molt rebaixats i altres condicionants negatius importants, a la força ha de fer una Europa més dèbil enfront de l'hegemonia ianqui i sobretot una Europa social que no podrà servir d'exemple als nord-americans. És probable que els grans centres econòmics europeus no estatals estiguin també d'acord en aquesta política dels Estats Units. No crec de cap de les maneres que sigui Amèrica, com la mal anomenen alguns, qui farà costat a les nostres ànsies independentistes, sinó ben al contrari com bé saben els bascos que fa anys hi cregueren. L'amistat de n'Aznar i en Bush no ve d'una simpatia personal mútua fora de context, sinó d'una identificació molt estreta en els objectius, entre d'altres serà Espanya com a única nació la millor aliada dels EUA, els militars d'ambdós bàndols ho saben bé i aquesta unitat nacional espanyola serà sense cap dubte prioritària per molts i molts anys a les seves relacions, voler creure una altra cosa és com a poc molt ingenu. Per altra banda, potser serà Europa qui haurà de reconèixer la diversitat en la base de la seva lenta però segura posada en pràctica d'una ideologia humanista en favor dels drets humans que cíclicament i lluitant aconsegueixen els grans moviments socials.
Joan Vicenç Lillo i Colomar. Alaró.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.