Uff, la Constitució

Ahir la gent celebrava l'aniversari de la Constitució espanyola amb uns actes oficials més o menys lluïts -a l'hora de fer aquest escrit servidor no sé com va anar, ni m'interessa gaire-, mentre al carrer simplement era un dia de lleure. La Constitució és una cosa molt important, però no inflama el cor de la gent: bon senyal. Se l'ha de viure sense haver-la de tenir present a cada instant, sense que te la sentis com un cilici, com un cinturó de castedat o com un preservatiu massa ajustat. I és que hem viscut uns anys en què la Constitució semblava la Inquisició, una obscura amenaça en l'horitzó de qualsevol moviment cívic. El govern anterior ens la va fer sentir com un mur contra tot, com un dic que es feia present en totes les accions que no emanassin de la seva doctrina. Mai s'havia parlat tant de constitucions com en el govern d'Aznar: tant que es va fer evident la necessitat d'intervenir-hi per convertir-la en una eina en mans dels ciutadans, en un marc per aprofundir en la convivència i no per imposar l'aznariana manera de viure. Qui sap si s'arribarà a corregir en alguns dels seus punts o si, com defensa Miquel Roca Junyent, serà suficient fer-ne una lectura més generosa. Fa un any teníem una constitució que havia esdevengut excloent, restrictiva, astringent. Quan hi al·ludien el president del govern d'aleshores, els seus ministres o els cap-pares del partit, no era mai per donar-te una bona nova, una alegria, un respir, un alleujament. Ans al contrari: el mot era el cau d'una advertència, d'una amonestació, d'una amenaça. Se l'havien arribat a fer tan seva, que només ells la sabien llegir. La resta de ciutadans ens sentíem desemparats. Què passarà aquesta tres anys i pico amb la Constitució? No és menester transvestir-la de res, però sí que convendria treure-li l'uniforme de saig mal-lletat amb què ens era presentada aquests anys darrers. Si se l'ha de modificar, s'hauria de trobar manera d'introduir-hi la prohibició de mentir, des del govern, als ciutadans; la de manipular l'opinió pública; la d'embarcar-se en aventures bel·licoses agressives per defensar interessos bastards i aliens; i la d'invocar-la en va. Per ventura això és esperar massa d'una classe política de mediocritat aclaparadora. Per ventura ens haurem de conformar a viure un parell d'anys en què l'esment de la Constitució no ens convidi a començar a córrer cap a qualsevol altra banda. Seria una passa petita per a la Humanitat, però molt gran per a servidor.