Record perfectament quan els pares dels nins-alumnes del «Colegio San Marcos Sineu» afuaven, encoratjaven el seu director i propietari, don Bartomeu Andreu (a) «Cap Gros», que exercís la seva despietada tendència sàdica contra-a favor dels clatellets dels estudiants acollonits. Branca, don Bartomeu, branca que basti, amem si l'adrecem. Això ho vaig sentir a dir al pare d'en Mateu «Potif», penseu, i era un bonàs, ell. Morí molt jove, per cert, als desset anys, pobre al·lot, en un accident de moto devers Calvià, una nit de berbena estiuenca. Mirin que en va arribar a rebre de llosques, en Mateu! Per les tètriques (jo les hi record, tenebroses i fredes), sales d'estudi d'aquell casalot, hi passaren ben a prop de dues generacions de sineuers, entre ells el que subscriu i que figura aquí dalt amb fingida cara de poca berba, encara que no faltin motius, ben sovint. Idò han de saber vostès que, dels cinc cursos que compartiren aules amb mi, o jo amb ells, poden ser un parell de centenars de personetes, tot a l'engròs, no en tenc recordança de ni una que no pegués amb el cap contra la pissarra en alguna ocasió, o no tornés a ca seva amb les orelles ben vermelles. Moradenques, adesiara. Tant nins com nines, paritàriament. Tothom n'era servit de la seva ració.
Vist des de la perspectiva d'ara mateix, pens que el contingut del paràgraf anterior té dues columnes fonamentals de suport: en primer lloc, la frustració personal del dit director, ja que ell, o la seva esposa dona Magdalena, o ambdós plegats, eren eixorcs, no havien aconseguit tenir cap fill, si en veritat ho havien intentat, que hem de suposar que sí. O no, que mai es sap. Aquest fet, la seva esterilitat, supòs que ocasionà una manca absoluta de tendresa vers les nostres novelles fesomies. I després, en segon lloc, la positura dels nostres pares, que aquesta és més difícil d'argumentar. O no, perquè hem de saber pensar que parlem dels anys 1953, 54, 55... Encara les hòsties estaven en oferta, tot tipus d'hòsties, i en línies molt generals el règim de don «Francisco» havia aconseguit fer una col·lectiva rentada de cervell a la gent que, vist des d'ara mateix, sembla mentida i tot. Violència. L'ambient que es podia respirar pertot arreu, dins qualsevol àmbit, era molt espès i violent. No perquè s'exterioritzés sempre seguit la violència, que sí, qualque pic, sinó perquè es pressentia perfectament que aquell xerrava tan fort no perquè tengués molta raó: era l'amo de la vida i la mort; succeïa que els altres, la resta, s'humiliaven, callaven, els convenia emmudir. Manava la por gens ni mica culpable. És perfectament lícit arrufar el coll, quan es veu venir la garrotada. I els nostres pares, que venien del mal temps de l'espant i els cadàvers a les cunetes de les carreteres, les brutals venjances, havien escollit encongir el coll, arronsar les espatlles, callar i d'alguna forma adoptar els «modos» i maneres dels vencedors de la guerra incivil. Violència covada que supurava pertot arreu.
Era la mateixa història de sempre que es tornava a repetir: dominadors i dominats, manadors i manats... Acalar el front abans que s'hi posés més mal. Ensinistrament... Com ara mateix a onsevulla. A l'Iraq mateix per exemple, a la descarada: els massacren i els volen fer creure que és pel seu bé. Palestina. A molts altres llocs més sibil·linament, amb xantatges econòmics, bloqueigs... Domestiquen a qui alena, si els és de conveniència. I ho disfressen de justícia, de democràcia, de Déu, de Maria Santíssima... Com altres ho feren amb els nostres vells. I ho aconseguiran. Si és que en deixen qualcun de viu, d'obscuret de pell, clar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.