Fa dues setmanes el nostre Consell de Govern va aprovar el projecte Llei per a la Conservació dels Espais Naturals de Rellevància Ambiental: la LECO. Hauria de ser una bona notícia, en principi. Les Illes Balears són una de les poques comunitats autònomes sense una llei pròpia de protecció de la biodiversitat, i ja anava essent hora de tenir-ne una. És bo recordar que, durant la legislatura anterior, la Conselleria de Medi Ambient, gestionada pels Verds, va elaborar un text de Llei de Conservació de la Biodiversitat que no va arribar a ser aprovat a causa de les pors dels socis de Pacte davant la campanya desinformativa dels anomenats «antiparc».
Eren els temps en què hi havia gent que anava pels pobles explicant que un parc volia dir gent que circulava per dins casa teva, impossiblitat de tenir la ràdio encesa el vespre o prohibició de recollir els ous de les gallines. El Partit Popular s'ho va mirar amb satisfacció i va encoratjar, si més no, aquests artistes de la intoxicació, per als quals la protecció d'un espai natural és poc menys que una confiscació de terres. Una vegada arribat al poder, el govern Matas ha hagut de pagar el peatge d'aquella campanya d'assetjament al Pacte de Progrés. Ara fa un any, el Govern va retallar fins a la pràctica desaparició dos espais naturals protegits: el Parc de la Península de Llevant, a Mallorca, i el de Cala d'Hort, a Eivissa. Tornar enrere en protecció constitueix una mesura inaudita, amb l'agreujant que es feia al·legant l'absurda doctrina que la protecció atempta contra la propietat privada i amb el segon agreujant de fer-se pel procediment groller de la Llei d'Acompanyament dels Pressuposts.
La LECO neix hipotecada per aquests precedents, i això es fa ben coneixedor en el seu contingut. El GOB ja ha assenyalat, per exemple, que la llei inclou articles superflus, com el que estableix que «la declaració d'un espai de rellevància ambiental no suposa l'obligació dels titulars de suportar l'accés públic a la propietat, ni la pèrdua de la gestió ordinària de les seves finques»: un article sense altra funció que desmentir les falsedats que havien escampat els «antiparc».
La LECO està plena de referències al respecte a la propietat i a les compensacions que els titulars reben per la declaració d'espais protegits. És bo i és necessari cercar la complicitat dels propietaris, i fer-los veure la protecció com una oportunitat, però no s'ha d'arribar a l'extrem de convertir una llei de protecció d'espais naturals en una llei de protecció dels propietaris d'espais naturals. La protecció no és una maldició davant la qual cal justificar-se amb mil promeses de compensacions.
Aquest esperit a la defensiva es posa de manifest en altres aspectes de la llei. Per exemple, en l'èmfasi publicitari que s'ha donat a les limitacions als drets de tempteig i retracte que pot exercir l'administració. Cal recordar que el tempteig i retracte és una potestat de l'administració que ni expropia ni obliga a ningú a vendre, que molt poques vegades s'exercirà, i que no atempta contra altres drets que els d'aquell que vol comprar o vendre sense declarar el preu real. O per exemple, en l'èmfasi en aquesta nova figura, el Paratge, que només té l'objectiu d'evitar el Parc, que ja ha estat associat a totes les perversions dels suposats fonamentalistes de la protecció.
Nascuda la llei, en quasevol cas, i nascuda amb aquestes hipoteques, només cal esperar que la tramitació parlamentària la millori. Caldria esperar, també, que el Govern demostràs una vertadera voluntat de conservar les nostres àrees més valuoses amb una política decidida de declaració de nous espais, amb criteris moderns de sostenibilitat i amb destinació de recursos. Si hem de jutjar per la LECO, serà difícil que ho faci.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.