Ressaca del dia mundial contra la sida

En un treball sobre Paul Ehrlich, el descobridor de la quimioteràpia, Fritz Stern recorda que un gran triomf d'aquest científic (i de l'institut que duia el seu nom) va ser la creació del Salvaran, nom comercial d'un compost per fer front a les espiroquetes de la sífilis, que salvaria la vida de tantes persones. M'acolliré abusivament a l'escrit de Fritz Stern (que el lector podrà trobar en el llibre El mundo alemán de Einstein, ja invocat aquí algunes vegades), perquè servidor no tenc cap idea per millorar o ampliar el missatge contengut en les línies següents: «Va possibilitar el tractament contra la sífilis més eficaç fins aquell moment, una malaltia que a principis del segle XX es cobrava cada vegada més víctimes i la tercera fase (paresia) de la qual finalitzava amb una mort horrible i dolorosa (...) Tan sols unes dècades abans, el famós metge anglès Samuel Solly havia elogiat la sífilis com el càstig de Déu als pecadors, tot advertint la gent que havia de dur una vida d'acord amb la moralitat (una situació no molt diferent a l'actual, on la batalla contra la sida es lliura amb uns recursos summament limitats i un to moralitzador similar)». Fa catorze anys que Stern va escriure aquestes paraules. Per més moderat que sigui aquest historiador de la ciència en els seus judicis, no és un risc inassumible pensar que a hores d'ara, quan la tragèdia avança en totes les direccions i marca a foc i sang la frontera entre rics i pobres, es mostraria una mica més sever. De tota manera, el caràcter de càstig diví li fou atorgat, a la sida, per la més alta jerarquia catòlica -la més alta de totes-, i cada vegada que se'n parla des de la cúpula eclesiàstica es posa l'accent en qüestions que resulten insignificants davant un dolor humà tan gran que no cap en el món i sembla abastar l'univers. En les condemnes de les campanyes per atenuar els estralls de la sida, hi hem vist la cara pitjor d'una església, la cara de la insensibilitat vers la desgràcia, la cara per la qual guaiten els records inquisitorials més tenebrosos. Segurament els cristians s'haurien de plantejar si es pot mantenir el silenci davant unes actituds que devaluen la dignitat del dolor humà. Molts d'aquests cristians s'han desmarcat públicament -exemplarment- de les seves jerarquies en qüestions com la guerra contra l'Iraq; i, incomprensiblement, no manifesten la seva autonomia front a unes jerarquies que volen adoctrinar prescindint dels valors més humans del cristianisme. Tot es resumeix a la capacitat de les consciències per suportar les contradiccions més devastadores. José Ignacio González Faus, responsable de l'àrea teològica de «Cristianisme i Justícia», assenyala un camí transitable i lluminós quan, des de la seva autoritat moral, diu als seus «germans bisbes», que «tem que allò que anomenau persecució contra l'Església no és més que la saturació i l'afartament de bona part de la societat».