Premi Pollença

Com tantes altres coses hi ha el perill que el Premi Pollença, recentment atorgat, pugui passar desapercebut, almanco per un cert públic. A les Balears tenim una gran predilecció per la crítica. Sembla com si genèticament no estiguéssim capacitats per celebrar les coses positives que es fan. Hem dedicat kilòmetres de tinta a la nefasta bilingualització dels premis Ciutat de Palma, en canvi i en contrast, el Premi Pollença no mereix la repercussió que se mereix. Hi ha molt d'autoodi en aquest comportament patològic. Sigui com sigui, i encara que fos un clam inaudible dins el desert, voldria des d'aquí elogiar l'Ajuntament de Pollença per haver duit endavant una iniciativa tan lloable. El passat 6 de novembre l'escriptor Miquel Àngel Vidal es va proclamar just guanyador del guardó amb la seva obra Encara que sents com creix la nit. El guardó està dotat amb la gens menyspreable xifra de nou mil euros i del seu jurat formaven part persones amb un reconegudíssim prestigi com Damià Pons, Alexandre Ballester, Catalina Cortès i Neus Canyelles. Com es pot deduir fàcilment, es tracta d'un premi de novel·la en llengua catalana. Un premi que ha impulsat de manera infatigable Antoni Oliver, regidor de Cultura de la vila natal de Miquel Costa i Llobera i també membre del jurat. Si les nostres administracions no visquessin en la indigència pressupostària resultaria més o manco normal que una institució com l'Ajuntament de Pollença es posàs al capdavant d'una proposta cultural com la descrita. Ara bé, dins la indigència, òbviament qui més problemes té són els municipis que han d'afrontar les necessitats dels seus conciutadans, més enllà d'artificioses divisions competencials. I això no fa més que reforçar l'empenta i la determinació de la Corporació presidida per l'amic Joan Cerdà al convocar un premi de literatura. Una llengua minoritària i minoritzada com la nostra, més que res pel context en què viu, ha de menester que tothom s'involucri en la seva promoció i normalització. En aquest sentit, mantenir un estol d'escriptors que publiquin i vagin modernitzant la nostra literatura és un objectiu imprescindible. Els premis serveixen, a més de la publicitat intrínseca, per donar un sou extra a les persones que es dediquen a conrear l'idioma. Un sou extra que molts de pics és una autèntica benedicció dins el volum de venda d'unes lletres com les catalanes. Els premis literaris existeixen en totes les llengües, però ateses les circumstàncies, amb més raó han d'existir en la nostra llengua. Alguns miserables i més d'un fariseu considerarà que un premi d'aquestes característiques és un luxe i una despesa inassumible. La política és prioritzar, i òbviament qui considera que no és prioritària la seva identitat i la personalitat del seu poble, se defineix a si mateix amb uns qualificatius que més val no pronunciar per respecte al lector. Gràcies a Déu per l'impulsor del premi, el també escriptor destacable Antoni Oliver, les prioritats estan força clares. La política municipal va molt més enllà del tapar forats dels carrers, també està farcida de grans projectes. Grans projectes tangibles i intangibles. Aquest Premi Pollença acaba de cobrir la seva primera etapa, la seva primera concessió, desitjam que els anys el consolidin com una cita ben remarcable dins el panorama cultural illenc. Ja sabem que tot el que no es fa a la capital té una repercussió molt inferior; la comunicació també pateix la infàmia per omissió del centralisme. Si des de tots els àmbits positivam i prestigiam, amb ressò públic inclòs, el nostre idioma, caminarem cap a un futur més ple. Intentar engrescar tots els agents, polítics i culturals, empresarials i socials, perquè se comprometin en aquesta tasca tan il·lusionant de generar i fer conèixer una de les creacions més sublims del gènere humà com és la literatura, que evidentment sempre es fa en una llengua concreta, és una finalitat irrenunciable. Enhorabona al consistori pollencí per la seva lliçó!