TW
0

Determinades persones honoren el premi que se'ls atorga, i aquest és el cas de Josep Monleón (Tabernes de Valldigna, València, 1927), recentment guardonat amb el Premi Nacional de Teatre 2004. La seva vida ha estat una lluita, més des del camp ètic que no des del polític partidista, per dignificar el teatre de tots els pobles d'Espanya. Des de Primer Acto, la revista que fundà el 1957, acompanyat per Àngel Ezcurra, López Rubio, Alfonso Sastre, Adolfo Marsillach i José Luis Alonso, ha clarificat, incansable fins al dia d'avui, el fet teatral amb voluntat alhora artística i compromesa. Cinquanta anys de treball com a teòric i crític del teatre, justifiquen que el jurat hagi estat unànime a l'hora de donar-li aquest premi en reconeixement al seu quefer com a estudiós i promotor. Els de la meva edat recordarem sempre la seva tasca de crític informadíssim i rigorós a Triunfo, aquell bastió de la llibertat tan enyorívol, atxa encesa dins la llarga nit de pedra dura del franquisme. I també en el camp cinematogràfic féu Monleón una aportació impagable al món de la crítica amb la creació de Nuestro Cine. Aquella revista era l'alternativa al formalisme nouvelle vague de Film Ideal, engendrada dins els paràmetres de Cahiers du cinema, per assolir una metodologia d'anàlisi de continguts de caire marxista. La valenciana Cartelera El Turia continuà aquesta mateixa línia. El fet, però, és que Monleón maldà sempre per conèixer i comentar escaientment qualsevol manifestació teatral que es donés arreu de la pell de brau. Sempre amb criteris heterodoxes. Una manifestació d'ara mateix ens pot servir per valorar quin ha estat el seu posicionament cultural: «Molts nacionalismes nodreixen la seva fúria furgant en el passat per tal de veure què va passar i què ens separa. Però hi ha una altra memòria, acompanyada de la raó i la reflexió, on apareixen clarobscurs, i aquesta comprensió global del passat és l'única cosa que ens pot ajudar». Madame Dormand em recorda que Josep Monleón sempre valorà molt alt el treball teatral -escrit i poc representat- del nostre Llorenç Villalonga.

-Efectivament, senyora, és com vostè diu. Arran d'haver descobert els Desbarats villalonguians de la marquesa de Pax, Monleón confessavava que havia tingut la sensació de trobar-se en presència d'un Valle-Inclán a la mediterrània.

-Clar. L'esperpent de Mort de Dama es prolongava en les aventures i desventures dels Pax, aquella família de la noblesa mallorquina que s'arruïnava sense perdre el somriure.

-Del tot desarrelats dels processos històrics, observava Monleón, que volgué incloure una altra peça de l'absurd, La Tuta i la Ramoneta, dins l'espectacle que ell dirigí i estrenà en el Poliorama de Barcelona el maig de 1969, Amics i coneguts, amb la companyia de Núria Espert i assessorat per Vidal Alcover i Maria Aurèlia.

-Una obra d'absurd més filosòfic. I lingüístic. Per cert que, poc després, el juliol, sortia un número de Primer Acto dedicat al teatre de Villalonga, amb tres desbarats traduïts al castellà.

-Dos dels Pax i La Tuta... Col·laboraren en aquell exemplar monogràfic, a més de Vidai la Capmany, Jaume Adrover entrevistant Villalonga. Monleón promocionava el teatre villalonguià a Madrid i Barcelona.

-Sempre he dit que les esquerres lloen Villalonga i les dretes el denigren.