Irritats uns, acomplexats els altres

Resulta esperpèntic i produeix vergonya aliena l'espectacle d'uns Senadors que, volent defensar que el valencià i el català són dos idiomes diferents, demostren impúdicament la seva ignorància i mostren en el Senat una pancarta que diu: «El valencià, llengua d'Europa». Un Senador mallorquí que volgués fer el ridícul de la mateixa manera almanco podria exhibir un cartellet que digués «es mallorquí, llengo d'Europa», que podria donar la sensació òptica d'esser diferent. Però ni així, perquè ja són ganes de donar-se un certificat d'ofuscació mental voler-se convèncer a si mateix que un simple matís de pronúncia o de vocabulari ja fa dos idiomes diferents, quan precisament aquests dies s'està celebrant un Congrés Mundial del castellà, i la televisió s'ha fartat de mostrar sud-americans que han explicat les diferències de vocabulari i de pronúncia que hi ha entre el seu castellà i el de l'Espanya castellana, sense que a ningú se li hagi ni tan sols acudit posar en dubte la unitat de la llengua que es parla aquí i allà. De tota manera, la indigència argumental dels valencians secessionistes resulta evident quan un veu que han de recórrer als arguments purament formals, a la demagògia més absurda o als insults personals. S'aferren per exemple al fet que l'Estatut diu que la seva llengua és el valencià, però això no vol dir res. I seria molt bo de resoldre: Basta que copiïn del nostre Estatut i diguin «la llengua catalana, pròpia de la Comunitat Valenciana», i ja no hi haurà problema. Llavors li podrien dir valencià, com nosaltres li deim mallorquí, o menorquí, o eivissenc, o formenterer, perquè el nom no fa la cosa, i perquè ningú no pretén usurpar als valencians el dret d'anomenar com vulguin la llengua que parlen. Però quan del fet que l'Estatut li diu valencià se'n vol deduir que és un idioma diferent del català, s'entra en el terreny de l'absurd, perquè no hi ha cap text polític que tengui capacitat ni competència normativa per dilucidar qüestions científiques, sigui de la ciència filològica o de l'astrofísica. Com que això és tan obvi, recorren en el seu paroxisme a la demagògia més barroera, que no fa més que posar de manifest la seva indigència no sols en filologia, sinó també en política elemental, perquè ja me direu com hauria d'esser possible que ERC, fins i tot suposant l'absurd que aquesta fos la seva intenció, pogués «acabar amb l'autonomia de les Illes Balears»! Idò aquesta és la monumental bajanada que ha amollat ara l'ínclit portaveu de la Generalitat Valenciana. Complex d'inferioritat és el nom d'aquesta figura patològica, que a les nostres illes ja està sortosament superada, però que, segons sembla, als valencians encara els farà patir bastant de temps. Des de l'honra a la memòria de Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i tants altres insignes defensors de la cultura i la personalitat del poble valencià, fins a la solidaritat amb l'amic Eliseu Climent i els seus companys continuadors de la mateixa lluita, la nostra obligació és combatre fermament la prostitució que practica la Generalitat Valenciana. Però aquesta obligació no es compleix amb la irritació, amenaçant d'anar als tribunals o de no votar a favor dels pressuposts si no es retira la versió «valenciana» de la Constitució Europea. Aquest segon tema ja està correctament resolt, i els tribunals tampoc no són competents en filologia. Si de cas, els departaments de Romanística de les nostres Universitats podrien redactar un document que resumís els arguments científics que demostren la unitat de la llengua que es parla a Catalunya, València i les Balears i recaptar el suport i la firma de tots els catedràtics de filologia romànica del món. No serviria per convèncer els que no volen creure lo que saben perfectament. Però potser ajudaria els que vagin enganats de bona fe.