Molt confús ha d'estar el Govern Zapatero si deixa dir a la seva vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, que «he sentit parlar el valencià i el català a la meva família, i no dic que siguin exactament iguals, però sí molt semblants». Això és el mateix que dir que «he sentit parlar egranaíno i eriojano a la meva família i no són exactament iguals, però sí molt parescuts». S'imagina De la Vega la que s'armaria si afirmàs això? Tots els experts en filologia i literatura castellana se li tirarien al coll i la titllarien d'ignorant. Però la vicepresidenta pot fer aquestes afirmacions respecte del català amb una tranquil·litat esfereïdora quan la seva obligació era remetre's a criteris científics abans de dir bajanades.
L'error de De la Vega en la qüestió del català és que se'n deixa dur per la dinàmica establerta fa molt de temps pel PP de polititzar totes les llengües de l'Estat que no siguin el castellà sense remetre's a criteris científics, que són els únics vàlids en una qüestió per un costat tan important i per l'altra tan donada a la demagògia. Indignats pels esdeveniments, els dirigent d'ERC han hagut de recórrer a l'amenaça de dir que si Moncloa no accepta la unitat de la llengua es podria trencar el pacte tripartit i negarien el seu suport als pressuposts generals de l'Estat. Perquè el problema de María Teresa Fernández de la Vega no és el de veure petites diferències entre el català que es parla a Barcelona o a València. El seu autèntic problema és que no ha superat el tic centralista de la superioritat del castellà i a partir d'aquí s'atreveix a dir la seva respecte d'una llengua inferior que ha sentit parlar dins el seu àmbit familiar però, pel que sembla, no s'ha dignat a aprendre, almanco amb la profunditat que caldria. Això és el més trist de tot.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.