En anglès

TW
0

Aquests dies, que de qualsevol televisor surten veus de Palestina, m'he dedicat a posar l'orella al que diuen, però també a com ho diuen. De tant en tant, als eurocentristes capaços de creure'ns en possessió d'una superioritat que ens ha permès, fins i tot, avaluar sota mínims l'homologació democràtica de països amb tanta o més tradició que noltros, ens convé mesurar les formes dels «foraeuropa». Que un ciutadà d'un país que no fa trenta anys tenia religió oficial, a les dones per menors d'edat legal i a tots, homes i dones, per súbdits d'un cabdill sanguinari i incult (el que encara dóna nom a una plaça de la nostra ciutat, a major glòria dels fageda's boys que defensaren la permanència i dels còmplices actuals que ho mantenen), es consideri europeu, no deixa de ser un sarcasme geogràfic. Que tengui una mirada condescendent amb la resta del món, una amnèsia de convers. Convé canviar l'enunciat i adaptar-me a la realitat més modesta: els meridionals de l'Europa rica, convençuts d'una «fidalguia» col·lectiva que no se sustenta per enlloc, solem mirar als foraeuropa, fins i tot als més neoeuropa que noltros, amb una suficiència que no passaria cap prova, ni històrica ni cultural. Com vos deia: aquests dies que hem decidit posar micròfons a diferents veus palestines, crida l'atenció la correcta expressió en anglès que demostra la majoria dels interlocutors. Tenen un sistema en fallida. Les escoles i universitats no poden garantir ni el calendari i en els carrers uns dies falta una cosa i uns altres, l'altra. Tot i així, parlen una llengua estrangera molt millor que tots els presidents espanyols de la democràcia, sense anar massa lluny, i que jo, quedant més a prop encara.

l l l
Ni els presidents espanyols ni jo mateix hem patit explotació infantil que ens allunyàs de l'escola, ni penúries que ens impedissin comprar llibres i diccionaris. Fins i tot, i en el meu cas, vaig anar a l'escola privada, que se suposa era més una garantia que un privilegi. Vaig estudiar francès des de molt petit i anglès els darrers anys del batxiller en eLluís Vives que llavonses (i crec que ara) lluïa la bandera de la modernitat pedagògica. El resultat de tants anys i tantes conjugacions només em permetria ser president d'Espanya o fer conferències a Georgetown, però mai respondre amb fluïdesa a un periodista estranger que m'interrogàs camí de la mesquita sota la criminal vigilància d'un soldat ocupant que es creu amo del meu futur i, si faig un mal moviment, de la meva vida. Direu que fa molts d'anys de la meva estafa -pens que és el nom adequat, i no només pel que costà-, i teniu raó. Però, si jutjam els coneixements que demostren els universitaris, amb les excepcions que corresponen a tota generalització, l'estudi de les llengües continua com l'aplicació d'una pàtina, un engany. Potser aquest orgull col·lectiu ens ve perquè ens creim membres de la majoria, mentre els que se saben minoritaris avancen amb pas més ferm. Veurem qui guanya.