En anglès

Aquests dies, que de qualsevol televisor surten veus de Palestina, m'he dedicat a posar l'orella al que diuen, però també a com ho diuen. De tant en tant, als eurocentristes capaços de creure'ns en possessió d'una superioritat que ens ha permès, fins i tot, avaluar sota mínims l'homologació democràtica de països amb tanta o més tradició que noltros, ens convé mesurar les formes dels «foraeuropa». Que un ciutadà d'un país que no fa trenta anys tenia religió oficial, a les dones per menors d'edat legal i a tots, homes i dones, per súbdits d'un cabdill sanguinari i incult (el que encara dóna nom a una plaça de la nostra ciutat, a major glòria dels fageda's boys que defensaren la permanència i dels còmplices actuals que ho mantenen), es consideri europeu, no deixa de ser un sarcasme geogràfic. Que tengui una mirada condescendent amb la resta del món, una amnèsia de convers. Convé canviar l'enunciat i adaptar-me a la realitat més modesta: els meridionals de l'Europa rica, convençuts d'una «fidalguia» col·lectiva que no se sustenta per enlloc, solem mirar als foraeuropa, fins i tot als més neoeuropa que noltros, amb una suficiència que no passaria cap prova, ni històrica ni cultural. Com vos deia: aquests dies que hem decidit posar micròfons a diferents veus palestines, crida l'atenció la correcta expressió en anglès que demostra la majoria dels interlocutors. Tenen un sistema en fallida. Les escoles i universitats no poden garantir ni el calendari i en els carrers uns dies falta una cosa i uns altres, l'altra. Tot i així, parlen una llengua estrangera molt millor que tots els presidents espanyols de la democràcia, sense anar massa lluny, i que jo, quedant més a prop encara.