Estandaritzacions

TW
0

No, no us penseu que avui parlaré de llengua, ni tampoc del model ortològic que farà servir la paparrosa IB3 -dic paparrosa perquè, talment com fa aquest paràsit, ha xuclat una bona tallada al pressupost públic d'aquesta comunitat autònoma, la qual cosa pot explicar, com deia el titular d'aquest diari fa uns dies, que, per exemple, hagi disminuït en un 22% els diners que es dediquen a normaliztació lingüística, respecte del que hi dedicava el Pacte. No vull tancar aquest parèntesi que involuntàriament he obert sense dir que si hagués estat el Pacte el que hagués posat en marxa la IB3, a hores d'ara, els remeulos holocàustics del PP se sentirien de Migjorn a Tramuntana i des de Llevant a Ponent, amb tota la mala bava inclosa -tudadissa de doblers, o, fins i tot, com un element de perniciosa catalanització de la nostra societat amb la consegüent pèrdua d'allò que ara ells no tenen gaire gelós: les modalitats. O també s'ha menjat bona part del pressupost dedicat a la integració dels nouvinguts, perquè, no fos cosa que, amb una fonètica estranya, corrompessin lo dolç parlar. I ara es tanca el parèntesi. I us deman perdó per la paciència i les indulgències que sempre m'atorgau.

Parlaré d'un altre tipus d'estandarització. De fet, anava jo estandaritzat com un passatger més dins un flegmàtic autobús de l'EMT -que per cert té un lloro mecànic, que anuncia les aturades que, pobret, no sap les modalitats ni l'estàndard- i na Catalineta es posa el rebosillo!- quan vaig sentir una conversa que em va abstreure de la lectura del darrer best-seller amb pretensions culturalistes que m'ha caigut a les mans. Cosa no gens difícil perquè, tafaner com som -algun amb sorna em diu que sempre vaig amb el radar posat- em basta una mosca per distreure'm. Qui parlava era un home de la venerable tercera edat, alt com un Sant Pau, gris platejat, amb pretensions. Contava que acabava de sortir del banc, ho deia amb un punt de golafreria a la boca, que allà hi havia una empleada que desplegava les amabilitats per a ell en exclusiva -ja me l'imagín, una mica insolent, altiu, tot convençut que l'albada testa li profereix un estat sobrehumà, de premort o prehabitant del paradís- i el posava amb no sé quin director financer, al qual, ell només hi tenia accés. Devia tenir quatre euros estalviats, espargits en diversos ponedors borsaris, i anava tot ufà. No era per a menys, tot just quan les noves que en Bush havia guanyat, va sortir al carrer, amb l'insultant esponera dels caragols just després d'una càlida pluja, i s'havia dirigit al banc. En paraules seves, va fer tocar quatre tecles a aquella empleada i no se'n pogué estar de dir que la borsa havia pujat, que la pujada havia estat significativa i que tot no era altra cosa que la conseqüència de la victòria de Bush. Fins aquí, l'anècdota no té res d'interessant, el que em va cridar l'atenció és que una vegada anunciat pel venerable senyor la victòria del Bush, va semblar que li havien donada corda i ens obsequià en una translació a l'espanyola de la política nord-americana. Val a dir que aquest personatge era de dretes, aznarista -és a dir un paupèrrim subconjunt del bushisme- i va fer una translació immediata de la política americana a la política estatal. Parlava dels demòcrates i dels republicans, com si parlàs dels socialistes i els populars, amb la mateixa passió i procurant que la correlació quedàs ben clara i palesa. I forta, com si es trobàs a l'speaker corner ambulant. Començà a bavejar, com els caragols, i a parlar amb entusiasme del Bush i amb despreci dels socialistes, que no sé què feren que no es volgueren aixecar en una desfilada. La victòria de Bush, com una petita venjança, del 14 M. Com si comandant el Bush, comandassin les dretes urbi et orbi. Val a dir que potser no li faltava una mica de raó criticant l'actitud dels socialistes -com alguns comentaristes seriosos i sense ira han assenyalat-, però em va cridar l'atenció aquesta estandarització de la victòria del republicà i d'un plantejament especialment dualista. Bipartidista. Aquesta estandarització, tan estesa, crec que va en detriment dels mapes polítics, i també va contra el nostre. Precisament, aquests dies en què el PSM celebra el seu Congrés extraordinari per intentar revitalitzar el partit i recobrar l'espai nacionalista i d'esquerres que ha tengut, convendria que en sortís un partit reforçat i il·lusionador, perquè en una societat cada vegada més estandaritzada i de models únics, els matisos són mals d'introduir. I el PSM és necessari per matisar el mapa polític -empobrit?- que suposaria un bipartidisme aclaparador.