Esser de terra i terrejar

Està claríssim que de la policia, tant la municipal com la nacional, com la guàrdia civil (fins quan la GC? Quan l'autonòmica?), normalment, els opinadors de premsa els solem treure damunt fulla quan es dóna alguna circumstància en què la seva actuació hagués pogut ser de millor qualitat, com és ara, en el cas dels de disciplina estatal, la seva caparrudesa a no saber o no voler ni tan sols considerar les diferents cultures de l'estat espanyol, i anar per Mallorca de pinxos forasters perdonavides, que això també té delicte, malgrat que el fet no estigui netament sancionat per la llei, i la Constitució del xantatge dels fàctics, velleta arrugada i al meu veure ja una mica gagà, resulti interpretable al gust de qualque fiscal «trepa» que s'ha fet bo a l'ombreta dels seus amics del poder polític. En canvi quan l'encerten, mos solen passar desapercebuts, quasi sempre. Mea culpa. Volia arribar a dir: crec que en general fan un treball sovint poc agradable i de mal païment, però com que no els obliga ningú a fer-la, els que treballen de gust la solen fer bé i els altres, la fan de passatú, feina «d'embarc», cada pedrada un trenc. N'hi ha que no saben jugar a set i mig: o no arriben o se passen, i d'altres que ho broden, com aquell que diu. Talment passa a totes les branques del ventall laboral, per altra banda. Avui volia parlar una miqueta de la policia local de Ciutat, en la qual, per cert, hi tinc molts i bons amics. Però com que veritat només n'hi ha una, i a més particular i moltes vegades intransferible i interpretable, he de saber dir que no sempre me sembla modèlica la seva actuació, com hauria de ser. Sense generalitzar en absolut, clar, que seria injust. Per reforçar el que acab de dir, puc contar en primer lloc allò que me succeí fa uns anys. El següent: un horabaixa d'estiu, entrada de fosca, sortint de ca nostra cap al carrer Illa de Samos, del parc municipal de Torre d'en Pau començaren a caure rutlons com el puny en espessa calabruixada. Hi havia un estol d'atlots allà dalt que tenien juguera i els jocs feixucs a bastament. Tot d'una me vaig posar a cobro dins ca nostra i vaig telefonar al 092. «Policía, dígame». Mirin, els telefonava perquè aquí, a Torre d'en Pau, uns annerots tiren pedres i podrien fer mal a qualcú. Que l'han ferit? No, no m'he deixat, però m'han fet envant així mateix. Si no l'han ferit no podem fer res, senyor. Home, sí que podríeu fer: prevenir que me ferissin, per exemple... Però ja m'havia penjat el policia local aquell, i jo vaig pensar que, possiblement, se li havia esborrada la «l» del final de la seva específica denominació professional. Paradigma també del que vos volia parlar avui, és el següent titular de premsa de fa uns dies: «Un supuesto alijo de dos kilógramos de cocaína, intervenido por la policía local de Palma, resulta ser harina». Sí, dues persones que regentaven un bar a Plaça Gomila i fregien peix, havien estat detingudes per dos municipalets de paisà, perquè no els agradà el posat «sospitós» ni el plat de farina que estava damunt el mostrador. Escorcollaren i «dins una olla» trobaren també una bossa de dos kgs d'una substància blanca dubtosa. Dit i fet, els engarjolaren el dimarts a migdia i els tingueren detinguts fins el dijous horabaixa, a l'hora del: vostès perdonin, el JB fa fer coses.