En Paraules per a unes imatges, de Jordi Sarsanedas, són importants, i cal destacar, no sols els seus comentaris adients sobre unes obres, sobre unes imatges d'unes obres -pintures, fotografies, gravats, joiells, esmalts, escultures, vitralls, etc.- emprades per a donar prestància (aquest mot figura a l'Alcover-Moll encara que no al DIEC) a les successives portades de Serra d'Or, ans també la formulació d'uns conceptes, d'uns punts de vista més generals, que li venen imposats per la seva forta sensibilitat davant tot el que sigui art. Val a dir que aquest recull de petites proses que és Paraules per a unes imatges i que hem definit com conformant una mena de breviari, tan important o més que les valoracions concretes sobre les obres reproduïdes ho són les valoracions generals sobre les diferents belles arts que -ho podem dir així- participen totes d'una mateixa arrel, la de la sensibilitat poètica.
I és que l'autor ens demostra, en aquest breviari, que té el cap molt ben organitzat i que totes les seves apreciacions -particulars o generals- són perfectament coherents. La seva capacitat d'expressar-se, per altra banda, el poder de la seva escriptura, ens fan treure el barret cada dos per tres. I el que diu d'una artista, Regina Giménez, de la qual comenta Gegant furiós, reproduït a la portada de setembre del 1997, també pot dir-se de l'artista en general: «És important de tenir... assegurada la disponibilitat d'un llenguatge flexible i dòcil, per encarar-se amb el més ample ventall de possibilitats. I això és important: que el llenguatge no parli sol, que no creï un sistema de cercles d'endogàmia que facin impossible la invenció d'un sentit». Sarsanedas, certament, mai no parla per parlar. Com evidentment no convé mai que ho faci el poeta. De fet, el sentit no ha d'inventar-se, no ha de ser mai un punt d'arribada, ben al contrari ha de ser el punt de partida o d'arrencada.
Naturalment, la realitat limita sempre les possibilitats del lirisme, que es dóna més bé en espais de temps limitat. Jordi Sarsanedas n'és perfectament conscient d'això. I així defensa tothora la conveniència de practicar el saludable costum de la ironia, la ironia que matisi la pulsió lírica, no que la negui, com ens diu en el text «Tot és natural», en el qual comenta una imatge de Tharrats, Aventura còsmica (1982), que va ser utilitzada com a portada de Serra d'Or el mes d'octubre de 1993. Pràctica de la ironia que, tanmateix, no ens ha de fer rebutjar el vers final del cant XXVI de la Divina Comèdia, aquell que ens recomana d'amagar-nos dins la flama que ens afina, dins el foc purificador, el motiu del mural que Narcís Comadira va pintar per a la facultat de Lletres de la universitat de Girona, a l'antic convent de sant Domènec, que va esser reproduït a la portada de gener de 1994.
De fet, Sarsanedas se'ns revela, una vegada més, no sols com un mestre de les veritats impactants, gràvides de conseqüències -«Tot l'esclat del món és en la llum, i la llum és invisible», com ens diu comentant la fotografia de Toni Vidal que va esser reproduïda a la portada de gener del 1996, d'uns tels de ceba transparents sobre un fons negre- ans també del matís, «del matís que és poesia, mentre tota la resta és només, en el sentit més denigratori del terme, 'literatura'».
I encara no puc acabar sense pregar al lector que no es perdi la reproducció de Catalana asseguda (1923), una terracota admirable de Manolo Hugué, que va aparèixer a la portada de novembre del 1995 i a la qual el nostre poeta va dedicar el text titulat «Planera monumentalitat».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.