«M'encisa el nou i m'enamora el vell», deia J. V. Foix, mestre pastisser de Sarrià, des d'una rebotiga on elaborava l'avantguarda poètica de Catalunya, inventant, per al nostre bon ús de ciutadans, allò que més tard els entesos i els pedantets denominen «Postmodernitat». Cuinava la seva revolta poètica superrealista amb mots i formes que sorgien de Ramon Llul, d'Ausias March, de Jordi de Sant Jordi, plens de cultura arcaïtzant i de saba popular. Alhora arrelava en el clàssics i en les avantguardes històriques. Potser intuïa el vessant filosòfic postmodern, que avançava sota la influència de Freud i Nietzsche, relegant Marx, amb la qual cosa es desmembrava la triple ruptura epistemològica, el trident desvetllador de la consciència de l'home contemporani. Seguint el fil d'una particular associació d'idees, el vers foixià m'ha portat el record d'aquella extraordinària novel·la de Madame de La Fayette, La Princesa de Clèves (1678), on s'inicia la novel·la psicològica europea. Aquesta obra conté una dissecció analítica del sentiment en profunditat i una pintura dels costums del segle XVI a la cort d'Enric II de França. És, per tant, una novel·la renaixentista, però pertany a tots els temps i a totes les classes socials. La història, contada en una impecable prosa francesa, de modernitat innegable, quasi no té anècdota, ni peripècia externa, i l'argument és molt simple. Planteja el desenvolupament psicològic d'un cas de consciència. La protagonista, casada amb ePríncep de Clèves, quan arriba a la cort s'enamora deDuc de Némours, que és aleshores el que les controla totes. Diuen que fins i tot la Reina no ha estat insensible a la seva irresistible seducció. Així se'ns assabenta que els amants cortesans del XVI es tractaven de vostè dins la intimitat per tal de no trair-se en públic. Némours no és un Tenorio canalla, sinó un cavaller amb finesa moral, la qual cosa el fa més perillós. Ella, però, lleial com és, confessa al marit la passió no realitzada, demanant-li ajut. El matrimoni es retira de la cort, però poc després ePríncep de Clèves mor de tristesa. Ara la vídua té llibertat per unir-se legalment amb Némours, que honestament la demana en matrimoni. Ella, però, rebutjarà ehappy end per anar a tancar-se en un convent. Per què ho fa? Sap que si cedeix a la crida de l'amor només serà una més de les moltes que han passat per les mans del duc, mentre que negant-li i negant-se el lliurament, serà la primera i probablement la darrera dins el seu cor. Madame Dormand, bona lectora de literatura francesa, em subratlla la finesa moral de la protagonista.
-Ella accepta el sacrifici, fidelment junyida a l'educació de la seva creadora, perquè Madame de La Fayette havia rebut una formació cristiana que li conferí una gran modèstia. Per això signava amb pseudònims, com Brouillard o Ségrais. -És cert, madama, ella no va pretendre esser popular ni acumular fortunes amb l'escriptura, sinó només servir la seva veritat i la seva llengua. I hi reeixí.
-La crítica de tots els temps li ho ha reconegut. Bé ho demostra la gran quantitat de traduccions que ha merescut l'obra.
-Diners perduts que ella mai no va guanyar, madama. Però ja ho sabem, que això sovint va així. Entre nosaltres hi ha algunes traduccions castellanes i catalanes. Jo tinc, concretament, la d'un anònim F. S. de 1941, a l'Editorial Apolo, i la de Vicente Clave, de 1971 a Salvat. I en català, a més de l'esplèndida versió del professor Josep A. Grimalt, de 1990, em consta que existeix una traducció de Rafel Marquina, que desconec, de 1923.
