Mar endins, barco de rejilla

Tots en parlarem molt, de «Mar adentro», el darrer foc d'encenalls d'Amenábar, la nineta dels ulls de la indústria del cinema espanyol. Heu llegit «indústria». Amb maneres de Hollywood i amb la buidor pròpia també del cinema americà, ha cobert de caspa la tragèdia del mariner gallec. Ni Bardem -actuació d'Oscar, com Hoffman o Hanks- aixeca la pel·li, per raons òbvies. Ni els tocs de realisme màgic -o d'onirisme real, com li vulgueu dir- dels vols de Sampedro de casa a la mar aconsegueixen fer passar la superproducció del llindar del telefilm. És, això sí, una màquina d'efectes, tocant la fibra a la manera clàssica, amb esquemes de sobres coneguts en què bé per mandra o per voler ajustar-se a la història «real» no aprofundeix. Tot cobert d'una pàtina de bempensantisme esquerranós -de les esquerres capitalines, capitalistes- molt ad hoc. Amenábar va il·lusionar amb «Tesis», va patinar -tot i el remake fracassat de l'il·luminat Cruise- amb «Abre los ojos», es va confirmar com un gran calcador de planos en «Los otros» -salvat per Kidman i amb una construcció de la trama interna sospitosament semblant a «El sisè sentit»- i ara es postula per fer sèries B amb un film que si l'hagués fet exactament igual un desconegut hauria passat sense pena ni glòria pels cinemes o amb un share digne -pel tema i la dignitat intrínseca de l'aventura del protagonista, per la dimensió de Bardem- un vespre qualsevol per les cadenes de la Forta. Amenábar té la màgia que no té Gonzalo Suárez: sap donar calidesa a les imatges i aquell valor que atorga un bon director de fotografia que fan que l'espectador només veure la primera seqüència li digui al del costat, amb to de triomf: «veus, és que no pareix espanyola!». Però queda dalt, surant a la deriva, completant la paradoxa amb el títol. O no. Perquè pots anar mar endins sense passar de la superfície, explorant el fons amb un sònar o amb un vaixell amb terra de vidre. Va mar endins, però no se submergeix. Te sap mostrar la pastanaga però te la treu massa aviat del davant, quan encara només has fet dues passes. Superficial. Imagina un «Mar adentro» de Medem, quantes llàgrimes de dins, quants de nusos a l'estómac, quina llàstima. Aquestes que hem fet són llàgrimes de ceba. Fàcils, com de guió de Los Angeles.