TW
0

Fa molt poc temps, el juliol passat, a les festes de cada estiu del Club Nàutic Cala Gamba, la comissió de festes, en un d'aquells ben meritoris encerts al meu veure, programà una vetllada de gloses de picat. Vingueren tres glosadors, dos ja granadets i un jovenet ben deixondit i amb uns reflexos admirables davant la veterania i el «cuiro» dels altres dos. Feia una calorada a les nou i busques del vespre al local social, i a més, en contra de la meva més estricta voluntat, vaig haver d'arribar tard. Així i tot vaig ser a temps de passar un gustàs delectant-me de tan antiga art de la paraula. Els glosadors foren presentats per Felip Munar i digueren la seva amb la brillantor esperada. Quan donaren per acabada la demostració d'enginy i recursos verbals, arribà el moment de les enhorabones i les estretes de mans, per poc després, no record exactament per quines cinc-centes, un dels glosadors amb data de naixement més antiga, amb la seva veu a dos pams de la meva veu, me recità en prosa: «no sé per què li volen dir català a sa nostra llengo, quan mai ho ha estat ni ho serà. Sa nostra llengo és es mallorquí i és molt més antic que es català d'un bon tros». I, sense que ningú li demanàs, afegí que don Antoni Maria, el canonge de Manacor, don Francesc de Borja Moll i tots els altres de la seva colla eren una guarda de venuts als doblers catalans, i a la fi, aquelles tristes bajanades que podeu trobar a la web del «centro cultural mallorquí» i la seva «fuya informativa», si teniu la santa paciència d'entrar-hi. Clar, la meva primera reacció instintiva va ser la de callar i carretera i manta, però vaig quedar clavat al tabulet de la barra del bar com una fita de partió quan l'home afegí: «Està ben demostrat que, molt, molt de temps enrere, una barca de pescadors mallorquins naufragaren davant ses costes de Barcelona i ets ensenyaren a xerrar, que encara no en sabien». No hi ha que dir que vaig obrir poc la boca, després. Hi havia una bona tasca només per escoltar, a més de, en aquells moments, ser ben conscient del meu grogui davant arguments tan contundents, tan definitius, tan aborronadors i incontestables.

En posterioritat he sabut que aquest glosador tan afuat a la defensa aferrissada de «lo nostro», tan altament especialitzat en llengües romàniques, qualque pic, quan no va gaire fi i li contraposen il·lacions de difícil resposta, sap fer veure que va de pardaleria i lleva ferro a l'assumpte. Amb una paraula, ell va a la seva, fa la particular creuada, i ben segur que per qualsevol lloc on amolla el personal discurs, troba qualque acòlit que li riu les gràcies. Allò que jo dic sempre davant casos de molt difícil solvència: te va bé així? Et fa feliç? T'ajuda a viure? Idò fes-te envaaaant! En realitat no fa mal a ningú. Ell no signa decrets ni trasteja lleis ni reglaments. El senyor Camps, el president de la CA Valenciana, sí. Avui l'he pogut veure més emprenyat que una moneia, exclamant-se: «aquests que diuen que el valencià i el català són la mateixa llengua, els que afirmen que separar el valencià del català és tant com voler segregar l'andalús o el riojà del castellà, estan insultant el poble valencià!». Tot perquè alguns pressionaven el Govern central a fi i efectes que no fessin l'estulta gonellada ignorant de presentar-les separades a Brussel·les.

Jo crec que el més prudent és que R. Zapatero faci cas a Carod-Rovira en el sentit que consulti la Universitat Valenciana, els lingüistes autoritzats, els científics, i deixi anar els Camps, Zaplana i «blaveros» en general. Que si no, a curt termini, els fabricants de laxants acabaran en la bancarrota més irreparable.

Gabriel Florit, escriptor. gfloritUcoaib.es